#AhoraEmpleo: retransmissió 2014

Ginés (31 anys, tècnic de so) ha tornat d’Alemanya després de dos mesos. Amb el que va estalviar amb un “minijob” (a l’estat espanyol també els hi ha però els anomenem com a contratos basura) a Madrid ha volgut testar alguna oportunitat laboral i millorar l’alemany que aprèn des de setembre de 2011 a l’EOI. Espere que arribem a temps perquè no haja d’anar-se’n. Ell i Lico han vingut a casa a conèixer Alexandra. Amb el gust que li ha agafat a la bicicleta Ginés està posant-se ‘fort’. D’alguna manera ha de cremar l’ansietat. Pobre, la Fanta que li hem pogut oferir crec que ja estava desbrafada, sap que no en tenim per a més i damunt ha sigut agraït.

Lico (realitzador) lliurava hui gràcies a la partida de pilota que va gravar a Genovés diumenge passat. Està content -l’han llogat d’ENG, cobra 900€ al mes, no li paguen les hores extres i ha d’anar fins València i tornar cada dia amb el vell cotxe que li ha prestat son pare-, la seua cara té un semblant feliç de “sentir-se útil” als 50 anys i després de tres d’atur. I encara que, entre gasolina i el menjador d’Ignasi i Violetta, pràcticament bescanvia el sou.

He quedat amb Marc (35 anys, redactor) esta vesprada, sembla que la seua advocada té notícies noves. El veig fotut últimament. Sembla vençut. Espere que sols siga pel cansament de la feinada que és la recollida d’olives. Els de CCOO han fet el ridícul amb la denúncia que li plantejaren. Volien emmarronir-lo per un article que contava veritats com a punys sobre aquella ‘negociació’ amb l’ajuntament. Com que no s’hi van atrevir a denunciar-nos a totes les companyes i companys que co-signarem el seu article, després van voler que el jutge demanara el canvi d’una paraula (!) en l’entrevista que ens va fer Gente. Ves per on, gràcies a això l’entrevista publicada dues voltes… En fi… Sempre hi serem, amic.

Hui és dimecres, segurament Salva (59 anys, presentador, els darrers anys de GTV operador de continuïtat) haurà dinat a Benipeixcar. Algun dia li preguntaré per eixe ‘ritual’. Vehement com ell sol però, encara que intente dissimular-ho, aquesta situació -tant la nostra com la d’ell- el fa patir molt. Cinquanta-nou anys i en l’atur no són -com hauria dit la Júlia– poca broma, encara que intente suavitzar el seu desassossec estudiant Dret en la UNED.

I al fil de Júlia (54 anys, redactora), si ací ens xuplem els dits amb el fred que està fent, a Cistella no vull ni pensar-ho. Com estarà Júlia? L’Empordà li ha donat una força espectacular. I això me n’alegra ja que aquesta vida no l’ha tractada com es mereix. Amb l’enorme feinada que té a Can Clotas encara té temps per escriure, de tant en tant, alguna cosa per algun mitjà del principat. Sempre m’ha semblat una periodista d’allò que se’n diu “de raça”. La qualitat dels seus programes per a Gandia TV ahí ha quedat.

Ferran (59 anys, productor) no es perd cap curs del Servef. Del que siga: agricultura ecològica (fa unes tomaques valencianes espectaculars), instal·lador…

Este migdia hem passat per la tenda d’Anna (44 anys, administrativa), però estava tancada. Deu estar encara fotuda de l’operació d’estómac. Esperem que li vaja molt bé. Ha sigut valenta de fer un préstec i arriscar-se amb una botiga de roba, amb la que cau. Casar-se amb Juanvi l’ha feta feliç. Estava radiant el dia de la boda.

I Ramon (54 anys, redactor), què en farà? Fa mesos que no sé res d’ell -la “motet” se li va trencar, i per vindre fins Gandia ho ha de fer amb l’autobús- i parlant d’açò i d’allò amb Lico este matí se m’ha oblidat preguntar-li. Deu estar, com cada dia, amunt i avall vora mar després de llegir el diari al Racó. La prestació se li va acabar fa més d’un any, no rep cap ajuda. És sui generis, però s’ha guanyat un futur millor després de tota una vida dedicada a la informació comarcal.

Juanlu (41 anys, càmera) fa ziga-zaga com a freelance, es dóna d’alta i baixa com a autònom depenent de la feina que li entra. Entre mitges té cura de la seua xiqueta de 4 anys. Com Paco (38 anys, càmera, realitzador, muntador…), qui hauria sigut un magnífic cronista per a qualsevol ciutat: no conec ningú que anote absolutament tot i amb tanta cura com ell 😉

Fa temps que no sé res d’Òscar (35 anys, redactor). La darrera vegada que ens vam creuar pel carrer em contava que anava “d’ací cap allà pegant tombs i sense un gallet”, però estava preparant un documental sobre l’Auir. Me n’alegra, això vol dir que no ha perdut el seu esperit crític ja que sempre ha fugit fins i tot de l’autocensura amb contundència i gran convenciment.

Lluïsa (47 anys, administrativa) ho té fotut perquè li paguen l’ajuda per la discapacitat que té a un ull. Damunt! El magatzem de taronja la té absorbida. No es queixa, almenys té feina una temporada i pot tirar endavant amb la seua filla.

Àngels (38 anys, càmera -de les millors-, editora…) i jo (40 anys, ajudant de postproducció i operador de continuïtat) lluitem des de fa tres mesos per fer-ho amb la nostra, amb Alexandra. Ens han concedit el subsidi ‘per càrregues familiars’: 426€! Amb això, el que guanya Àngels fent neteja i alguna extra que fem com a cambrers… de moment podem pagar la hipoteca. Alexandra no patirà, almenys llet no li’n faltarà, ja s’encarreguen els seus avis que siga així.

… i Gemma (redactora -periodista- ara mestra d’anglès), i Sergi (càmera), i Sònia (redactora, ara en l’equip de Las Mañanas de Cuatro), i Carlos (càmera), i Martí (editor), i Anna (redactora), i Andrés (càmera), i Marta (administrativa), i Jose (redactor), i Joana (administrativa)… Toni (muntador) i Juper (redactor) van tindre més sort ja que, afortunadament, van trobar feina de seguida a Tele 7.

Tres anys i sis mesos en un bucle vital promogut pel #AhoraEmpleo, esperant la justícia que marque el TC per posar Off a uns acomiadaments il·legals i re-sintonitzar les nostres vides.

*Publicat en Gente de la Safor (2/01/2015)

El #canvivalencià no arribarà sol

Que en 2015 aconseguim, tambè, valoritzar (la millor protecció) el patrimoni que ens resta, testimoni d’allò que hem sigut i viscut, i orgull pel que tornarem a ser. El ‪#‎canvivalencià‬ no arribarà sol, ho farà des d’allò xicotet; sols serà possible si cadascuna de les gandianes i gandians (valencianes i valencians) així ho volem, si així ho decidim. Bon any a totes i tots.

pinterest.com

UNA MOSTRA PEDAGÒGICA EXEMPLAR: Els quaderns escolars de Maria (1933-1936)

96milmotsmés

Per Gabriel Garcia Frasquet

La història de l’educació és una disciplina que ajuda a conèixer la vida dels pobles i els propòsits socials dels seus governants, recupera la memòria col·lectiva d’una etapa tan significativa com és el pas per l’escola i contribueix a explicar i valorar amb una certa perspectiva els debats actuals sobre el tema, de tal manera que, dialogant amb el passat, enriqueix les reflexions sobre el present i el futur. Ara bé, les lleis que regulen l’ensenyament tenen normalment un caràcter d’uniformitat estatal, de tal manera que, si se centra el focus sobre aspectes concrets o es redueix l’abast geogràfic que s’hi pretén analitzar, l’estudi que se’n realitze, per tal que tinga justificació, convé que respecte dues condicions bàsiques: estar ben contextualitzat i incloure singularitats que complementen, o qüestionen, les línies generals del saber global, unes premisses que acompleix plenament el llibre d’Ana Mª Reig i Rafael…

View original post 398 more words

PER QUÈ JOSEP MIQUEL MOYA?, per Ignasi Mora

Josep Miquel Moya

Per diversos motius. Per ser un polític homologable respecte a
qualsevol altre de qualsevol parlament, si bé compta a més a més amb
un pensament polític ben estructurat, sap parlar en públic, sovint
resulta brillant i comprensiu, adopta posicions avançades des d’un
punt de vista ideològic i alhora s’expressa amb moderació, és un gran
treballador, coneix la maquinària de les administracions, ha
participat del moviment cultural de Gandia, és llicenciat i exerceix
professionalment de bibliotecari. Així i tot, Josep Miquel Moya és la
nostra persona al Parlament per uns motius que ultrapassen les seues
capacitats, encara que s’hi recolzen. A la Safor, pel seu significat
capdavanter en el valencianisme polític dins del país, necessitem un
representant en les Corts Valencianes. Però un representant que haja
paït i estiga vinculat al moviment cultural de Gandia, ciutat
literària i dels Clàssics, perquè constitueix el nucli essencial de
desenvolupament literari, cultural i cívic…

View original post 13 more words

Posa un Àlex Ruiz en la teua llista*

En juliol de 2011, quan acabava d’obtenir la primera majoria absoluta en la història recent de Gandia, el PP tancava la televisió pública per les raons econòmiques que coneixeríem mig any després: el benefici d’uns particulars mitjançant l’espoli d’un servei públic que, amb més llum que ombres, havia esdevingut un referent pels ciutadans i en el panorama televisiu valencià com testimonien els nombrosos reconeixements públics atorgats per col·lectius musicals, empresarials i educatius.

En aquells moments de temor, ràbia i desconcert, un treballador tan discret com crític i exigent amb el paper que havia d’acomplir un mitjà públic, va liderar les mobilitzacions de protesta que van obtenir el reconeixement de la Unió de Periodistes Valencians amb el premi Llibertat d’Expressió 2012. Aquell professional, Àlex Ruiz, ha presentat la seua candidatura per a formar part de la llista de Compromís en les eleccions municipals de 2015.

Més enllà de l’opció política, coneixedors del tarannà i la trajectòria, estem convençuts que la presència d’Àlex Ruiz en la corporació municipal es traduiria en la ferma defensa dels interessos generals sobre els particulars, d’uns mitjans públics i professionals al servei dels ciutadans i no de la propaganda. Un digne representat dels ciutadans sense les càrregues fosques ni els favors a tornar que en l’actual legislatura han estat democràticament nefastos, econòmicament insostenibles i, en definitiva, incompatibles amb l’interés general.

En l’actual situació, uns mitjans públics estalviarien diners a l’Ajuntament, millorarien el servei, garantirien la pluralitat i esdevindrien el millor promotor turístic d’una Gandia oberta, culta, preparada i a l’avantguarda en l’àmbit valencià. Perquè creguem en els mitjans de comunicació com un servei públic fonamental per a la salut democràtica i la convivència, manifestem el nostre suport a Àlex Ruiz i esperem que en siguen més, des de qualsevol opció política, els que ho tinguen tan clar com ell.

El nostre és un aval personal a Àlex Ruiz, com a company de lluita i treball en Gandia TV, el suport a una causa que és també la nostra i que ara enceta des de l’àmbit polític. Gandia necessita representants públics amb la capacitat, els principis i la determinació que Àlex Ruiz ha demostrat.

Júlia Planelles, Àngels Selfa, Vicent Llodrà, Óscar Grifoll, Lluïsa Climent, Marc Gomar, Ginés Romero, Salvador Pérez Franco, Paco Garcia, Juan Luís Cardona, Anna Piera, Ferran Millet i Ramon Peiró.

*Carta publicada en el diari Levante-EMV (21/12/2014) i Gente de la Safor (22/12/2014)