La qüestió és el que som, no com ens diguem

He llegit darrerament a Twitter que les propostes per als possibles nous noms per al Bloc Nacionalista Valencià serien com una mena de tracklist del nou CD d’Obrint Pas. I això m’ha fet pensar i reflexionar sobre aquest procés precongressual que els nacionalistes d’esquerres del País Valencià anem a viure. Molt més enllà de les bromes de 140 caracters, repassem els noms que se’ns proposen:

  • Més és el fruït del Partit Socialista de Mallorca, Entesa per Mallorca i IniciativaVerds. Pam dalt, pam baix i mar pel mig, l’equivalent a Compromís al País Valencià.
  • Lliures és un partit liberal català no independentista sorgit de Convergència Democràtica de Catalunya.
  • Si no t’agrada anar-te’n a la dreta, pots triar Avancem, l’escissió del PSC sorgida arran del procés.
  • En tot cas, si simpatitzes amb el procés, sempre pots inclinar-te per Ara, la coalició entre ERPV, Els Verds i Esquerra Nacionalista Valenciana per a les espanyoles del 2015.
  • I per a tancar el cercle sense eixir-se’n de Compromís, Valentia: el lema amb el qual vam concórrer a les eleccions de 2015.


Així doncs, a excepció del darrer, tots els noms estan lligats a altres partits del nostre o d’altres països (i curiosament amb menys vots que els nostres quan s’han arribat a presentar davant l’electorat). Posats a posar-li imaginació, perquè no “Fem el País Valencià gran una altra volta”?

Política o moda?
L’actual moda populista seduïx amb noms d’una sola paraula. Podem, Ciutadans o Vox en són d’exemples. Els dos primers s’han desinflat amb la mateixa velocitat que es van inflar. Al tercer, és qüestió de temps i de combatre’ls amb arguments que vagen més enllà del suposat analfabetisme dels seus votants o de despatxar-los amb un lacònic “l’extrema dreta” que no ha fet més que alimentar el seu creixement, per exemple, a França.

En aquest punt, caldria recordar que els dos partits més antics de l’Estat Espanyol, PSOE i PNV, mantenen les denominacions amb les que van nàixer en el segle XIX i el suport electoral majoritari en els seus territoris. Pràcticament el mateix es pot dir d’Esquerra Republicana de Catalunya.

El nom és el problema?
El nom, doncs, no és el problema. De fet, ho seria si el canviem. En un context on el Bloc i la seua militància som més coneguts per formar part de Compromís que per pertànyer al seu col·lectiu majoritari -amb el que això implica, la defensa dels interessos de les valencianes i els valencians per damunt de qualsevol altra consideració-, perdre el nom ens condemnaria a la irrellevància ideològica. No hi ha espai ni possibilitat de donar a conèixer una nova marca dins de Compromís i ens aboca a viure o morir amb ell. No és una hipoteca de per vida: és un desnonament polític.

Perquè NO hem de canviar el nom? Perquè no és tan sols una qüestió de càlcul electoral. Està també la motivació que ens va portar a entrar en política, a formar part d’un projecte col·lectiu que s’anomenava “Bloc Nacionalista Valencià”. Nacionalista. Sí, nacionalista.

Estava Esquerra Unida i el Partit Comunista; estava el Partido Socialista Obrero Español; estava Unió Valenciana i estava el Partit Popular. Però vam optar per una opció ideològica amb una oferta electoral sense representació parlamentària per una injusta barrera electoral. Per cert, en 6 anys de Botànic hem sigut incapaços de canviar-la. Una qüestió en la que ni avancem, ni hem sigut prou lliures per a exigir-la, ni hem aconseguit res més, ni hem tingut valentia.

Però a més a més, renunciar al nom és renunciar a una llarga trajectòria del Partit Nacionalista del País Valencià a la Unitat del Poble Valencià, passant pel Partit Valencià Nacionalista. Renunciar al nom és repetir el pa per a hui i fam per a demà del Partit Socialista del País Valencià, reduït a cognom folclòric del PSOE valencià, o de la Unió Democràtica del País Valencià. I si cal alguna cosa en este país, com han sabut fer bascos, catalans i gallecs amb els resultats del BNG, és consolidar el valencianisme polític.

Posats a triar, podríem refundar el projecte com a Partit Valencianista d’Esquerres, la sigla històrica republicana. Ho som: partit, valencianistes i d’esquerres. Perquè allò que hem esdevingut i volem seguir sent és nacionalistes valencians. I com la marca Bloc, ara mateix, no hi ha cap. No em fa vergonya militar al Bloc, presentar-me pel Bloc o ser del Bloc. En canvi, no m’imagine com a representant de Liures o Valentia (que la tinc); d’ Ara (què seria, el corresponsal del diari a Bellreguard?) o candidat d’Avancem (cap a on i per a què)-. I Més, molts més en vull que en siguem. Perquè la refundació pendent és esdevindre la Casa Gran del Valencianisme d’esquerres. Tants com compartisquen o puguen compartir un projecte únic en estos moments al País Valencià: nacionalista i d’esquerres que es diu COMPROMÍS.

El projecte no pot ser cap altre que enfortir Compromís, com l’eina nacionalista i d’esquerres per a canviar el país. La ciutadania ho té clar des de 2015. Siguem el que som i no juguem a ser el que no som. L’electorat, però sobretot la militància, d’ara, d’abans i els que encara no s’han adonat d’allò més convenient per al nostre país, ho agrairan.

Candidatura Compromís per Bellreguard

bellreguard-cartell

Un orgull i un honor encapçalar aquest grup de gent, per fer de Bellreguard un referent cultural, verd i de les persones.

Podeu trobar el nostre projecte de poble en: http://bellreguard.compromis.net/files/2015/05/un_projecte_de_poble.pdf

Per què em presente a les #PrimàriesCompromís

tarja01alexVaig nàixer a Gandia el 1974. Professionalment he dedicat un terç de la meua vida als mitjans de comunicació, en concret a la informació gràfica. Sóc fotoperiodista, en l’atur (un de tants), amb estudis d’Antropologia, ara capficat en el grau d’Història en la UNED, i pare d’Alexandra des del 30 de setembre de 2014.

He crescut entre la ciutat dels Borja, el carrer sant Roc de Bellreguard i el Molí Miquel de Rafelcofer (travessant el barranc de Sotaia, òbviament), sense oblidar-me de les vesprades al carrer de l’Antigor d’Almoines. No entenc el món sense la Safor; com tampoc sense els meus, sense la fotografia, sense la comunicació, sense l’activisme. Tampoc l’entenc sense la Soledat de Bellreguard, la Confraria a la qual pertany des que em va inscriure mon pare, als 13 anys.

Milite des de fa una dotzena d’anys en el Bloc Nacionalista Valencià i, des de 2012, dedique tot el meu temps (com he dit adés estic aturat, desgraciadament, com milers i milers de valencianes i valencians) a ser el responsable d’Organització de Compromís per Gandia i el conjugue amb la secretaria d’Innovació i Xarxes de Compromís de la Safor-Valldigna. I forme part del Consell General de la Coalició Compromís. Faig política perquè -encara que sone a tòpic- com deia Fuster: «tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». De polítiques en contra, desgraciadament, valencianes i valencians som els que més i millor en podem parlar des de fa segles. Crec en una política que meresca el nom; una política que pose per damunt de tot el benestar de la ciutadania exigent amb els seus governs que, mobilitzada i reivindicativa, siga el motor dels canvis.

Vull una ciutat lliure i democràtica, amb un teixit associatiu lliure, mitjans lliures que garantesquen la llibertat d’expressió, on ningú -persones o associacions- se senta atemorit per expressar-se lliurement; on el govern municipal siga el primer en respectar les llibertats d’expressió i informació i garantir les de la ciutadania de Gandia.

Vull una ciutat innovadora, que canalitze el capital humà que any rere any es forma al Campus de Gandia; una Gandia culta que es retrobe amb els Clàssics, amb la història i amb la cultura; que valoritze -la millor protecció- i no pose preu al seu patrimoni; que es reconcilie amb el seu entorn natural i la seua agricultura de qualitat. Una Gandia orgullosa de si mateix, del seu passat, però sobretot que garantesca el futur de les persones que hi vivim. Una ciutat a l’avantguarda, capital de la Safor i de les Comarques Centrals Valencianes.

Per això #notinceslògan, perquè vull que la veu siga la vostra, que construïm entre totes i tots el projecte de ciutat, que dissenyem una altra política on allò fonamental siga la comunicació amb la gent i la capacitat de decisió de la ciutadania. No tinc eslògan, tu el tries; tu tries.