#AhoraEmpleo: retransmissió 2014

Ginés (31 anys, tècnic de so) ha tornat d’Alemanya després de dos mesos. Amb el que va estalviar amb un “minijob” (a l’estat espanyol també els hi ha però els anomenem com a contratos basura) a Madrid ha volgut testar alguna oportunitat laboral i millorar l’alemany que aprèn des de setembre de 2011 a l’EOI. Espere que arribem a temps perquè no haja d’anar-se’n. Ell i Lico han vingut a casa a conèixer Alexandra. Amb el gust que li ha agafat a la bicicleta Ginés està posant-se ‘fort’. D’alguna manera ha de cremar l’ansietat. Pobre, la Fanta que li hem pogut oferir crec que ja estava desbrafada, sap que no en tenim per a més i damunt ha sigut agraït.

Lico (realitzador) lliurava hui gràcies a la partida de pilota que va gravar a Genovés diumenge passat. Està content -l’han llogat d’ENG, cobra 900€ al mes, no li paguen les hores extres i ha d’anar fins València i tornar cada dia amb el vell cotxe que li ha prestat son pare-, la seua cara té un semblant feliç de “sentir-se útil” als 50 anys i després de tres d’atur. I encara que, entre gasolina i el menjador d’Ignasi i Violetta, pràcticament bescanvia el sou.

He quedat amb Marc (35 anys, redactor) esta vesprada, sembla que la seua advocada té notícies noves. El veig fotut últimament. Sembla vençut. Espere que sols siga pel cansament de la feinada que és la recollida d’olives. Els de CCOO han fet el ridícul amb la denúncia que li plantejaren. Volien emmarronir-lo per un article que contava veritats com a punys sobre aquella ‘negociació’ amb l’ajuntament. Com que no s’hi van atrevir a denunciar-nos a totes les companyes i companys que co-signarem el seu article, després van voler que el jutge demanara el canvi d’una paraula (!) en l’entrevista que ens va fer Gente. Ves per on, gràcies a això l’entrevista publicada dues voltes… En fi… Sempre hi serem, amic.

Hui és dimecres, segurament Salva (59 anys, presentador, els darrers anys de GTV operador de continuïtat) haurà dinat a Benipeixcar. Algun dia li preguntaré per eixe ‘ritual’. Vehement com ell sol però, encara que intente dissimular-ho, aquesta situació -tant la nostra com la d’ell- el fa patir molt. Cinquanta-nou anys i en l’atur no són -com hauria dit la Júlia– poca broma, encara que intente suavitzar el seu desassossec estudiant Dret en la UNED.

I al fil de Júlia (54 anys, redactora), si ací ens xuplem els dits amb el fred que està fent, a Cistella no vull ni pensar-ho. Com estarà Júlia? L’Empordà li ha donat una força espectacular. I això me n’alegra ja que aquesta vida no l’ha tractada com es mereix. Amb l’enorme feinada que té a Can Clotas encara té temps per escriure, de tant en tant, alguna cosa per algun mitjà del principat. Sempre m’ha semblat una periodista d’allò que se’n diu “de raça”. La qualitat dels seus programes per a Gandia TV ahí ha quedat.

Ferran (59 anys, productor) no es perd cap curs del Servef. Del que siga: agricultura ecològica (fa unes tomaques valencianes espectaculars), instal·lador…

Este migdia hem passat per la tenda d’Anna (44 anys, administrativa), però estava tancada. Deu estar encara fotuda de l’operació d’estómac. Esperem que li vaja molt bé. Ha sigut valenta de fer un préstec i arriscar-se amb una botiga de roba, amb la que cau. Casar-se amb Juanvi l’ha feta feliç. Estava radiant el dia de la boda.

I Ramon (54 anys, redactor), què en farà? Fa mesos que no sé res d’ell -la “motet” se li va trencar, i per vindre fins Gandia ho ha de fer amb l’autobús- i parlant d’açò i d’allò amb Lico este matí se m’ha oblidat preguntar-li. Deu estar, com cada dia, amunt i avall vora mar després de llegir el diari al Racó. La prestació se li va acabar fa més d’un any, no rep cap ajuda. És sui generis, però s’ha guanyat un futur millor després de tota una vida dedicada a la informació comarcal.

Juanlu (41 anys, càmera) fa ziga-zaga com a freelance, es dóna d’alta i baixa com a autònom depenent de la feina que li entra. Entre mitges té cura de la seua xiqueta de 4 anys. Com Paco (38 anys, càmera, realitzador, muntador…), qui hauria sigut un magnífic cronista per a qualsevol ciutat: no conec ningú que anote absolutament tot i amb tanta cura com ell 😉

Fa temps que no sé res d’Òscar (35 anys, redactor). La darrera vegada que ens vam creuar pel carrer em contava que anava “d’ací cap allà pegant tombs i sense un gallet”, però estava preparant un documental sobre l’Auir. Me n’alegra, això vol dir que no ha perdut el seu esperit crític ja que sempre ha fugit fins i tot de l’autocensura amb contundència i gran convenciment.

Lluïsa (47 anys, administrativa) ho té fotut perquè li paguen l’ajuda per la discapacitat que té a un ull. Damunt! El magatzem de taronja la té absorbida. No es queixa, almenys té feina una temporada i pot tirar endavant amb la seua filla.

Àngels (38 anys, càmera -de les millors-, editora…) i jo (40 anys, ajudant de postproducció i operador de continuïtat) lluitem des de fa tres mesos per fer-ho amb la nostra, amb Alexandra. Ens han concedit el subsidi ‘per càrregues familiars’: 426€! Amb això, el que guanya Àngels fent neteja i alguna extra que fem com a cambrers… de moment podem pagar la hipoteca. Alexandra no patirà, almenys llet no li’n faltarà, ja s’encarreguen els seus avis que siga així.

… i Gemma (redactora -periodista- ara mestra d’anglès), i Sergi (càmera), i Sònia (redactora, ara en l’equip de Las Mañanas de Cuatro), i Carlos (càmera), i Martí (editor), i Anna (redactora), i Andrés (càmera), i Marta (administrativa), i Jose (redactor), i Joana (administrativa)… Toni (muntador) i Juper (redactor) van tindre més sort ja que, afortunadament, van trobar feina de seguida a Tele 7.

Tres anys i sis mesos en un bucle vital promogut pel #AhoraEmpleo, esperant la justícia que marque el TC per posar Off a uns acomiadaments il·legals i re-sintonitzar les nostres vides.

*Publicat en Gente de la Safor (2/01/2015)

LAS 59 PATATAS

La semana pasada se cumplía el 72 aniversario de la muerte de los tres primeros saforenses ejecutados en los campos de exterminio nazis: Fernando Seguí García (Bellreguard), José Camarena Estrugo (Xeraco) y Vicente García Grimalt (Potries).

Imatge

José Aunión, liberado el 5 de mayo de 1945

“Entonces comenzaron a llover golpes de pico en mi espalda, en las ancas; era para gritar de dolor, pero yo apretaba los labios para no darle el placer con mi sufrimiento. 40 golpes después, me había perforado la espalda […] me levanté entre la sangre, formé en la columna y, a pesar del dolor, volví al trabajo de la cantera”. Con estas palabras recordaba José Aunión, natural de Oliva, uno de los episodios más crueles de su paso por Mauthausen. Él y otros 17 saforenses sufrieron las barbaridades de los campos de exterminio nazis, donde llegaron por haber participado en la Guerra Civil española apoyando la legitimidad y legalidad republicanas.

El 72 aniversario de la ejecución de los tres primeros habitantes de la Safor presos en los campos de exterminio nazis (en Mauthausen, Dachau y Gusen, que era un anexo del primero) coincide con la polémica marcada por los símbolos. En las últimas semanas han sido varios los jóvenes de las Nuevas Generaciones del PP los que se han dejado ver junto a símbolos franquistas o nazis. Pero no se trata de un hecho aislado. Muchos jóvenes alientan movimientos ultraderechistas recuperando banderas, saludos y símbolos que ni el paso del tiempo han hecho desaparecer. Jóvenes que, en ningún caso, han vivido de forma directa la crudeza de una época de represión, dictadura y nula libertad de opinión. ¿Qué empuja a estos jóvenes a apoyar movimientos intolerantes que nunca conocieron? ¿Qué no ha funcionado con la memoria histórica para que una población tan joven simpatice con estos movimientos?

Testimonios de supervivientes de los campos de exterminio nazis hacen más increible entender hoy, más de siete décadas después, que aquellas atrocidades del pasado cuenten con guiños de jóvenes dirigentes políticos. Aunión recordaba que el “kapo” que le apalizó decidió “perdonarle” otros 19 golpes en su espalda, tras los 40 que había recibido. En total, su sumaria “sentencia” era de 59 golpes, uno por cada una de las patatas que había robado de la cocina. Y es que para los militares alemanes, una patata valía más que una vida humana.

El hambre era uno de los mayores sufrimientos por el que pasaba la población represaliada en los campos de concentración. Los nazis sólo les proporcionaban una comida por día, más que insuficiente si se tiene en cuenta que, además, no era más que una especie de sopa líquida. Fue el hambre el que le empujó a robar de la cocina las 59 patatas para repartirlas entre sus compañeros. La cosa terminó en un severo castigo que le dejó una huella para el resto de su vida.

Las experiencias de Aunión en Mauthausen las recuerda hoy en día su hija, Anita, quien asegura que era muy poco lo que su padre le contaba de los campos nazis. “Sus pesadillas por las noches durante toda su vida eran, sin duda, las memorias que no podía transmitir”. En total, 10 de los 18 saforenses de los que se tiene acreditado su paso por campos de exterminio (según una investigación realizada por la Asociación Amical de Mauthausen, que representa a los cerca de 7.000 republicanos españoles deportados a los campos nazis), murieron ninguneados y maltratados simplemente por pensar diferente y defender sus ideas. Su dolor y el de sus familias es lo que ha perdurado con el paso del tiempo.

Un dolor y un sufrimiento que se revive con más crudeza cuando, hoy en día, se frivoliza aquella etapa con símbolos, con gestos, con palabras que rememoran un pasado triste que algunos se empeñan en mantener vivo. Algo ha fallado en el sistema democrático cuando ciudadanos que no vivieron en sus carnes el dolor y la tragedia, fantasean con participar en una reedición de los episodios más negros de la historia española y europea.

Además de los tres citados, también murieron en los campos nazis Francisco Vicente Escrivà Morant (Beniopa), Ricardo Pellicer Beneyto (Oliva), Enrique Calabuig Buigues (Gandia), Jaime Ferrer Segura (Gandia), Francisco Prefasi Alberola (Gandia), José Ferrer (Gandia), José Queralt Pascual (Villalonga).

Junto a José Aunión pudieron resistir hasta la liberación los también saforenses Antonio Pons Frasquet (Rafelcofer), Vicente Cots Ortolà (Oliva), Juan Molas (Villalonga), Valentín García Rodrigo (Grau de Gandia), Francisco Mateu Sanchis (Tavernes de la Valldigna), José Llopis Llinares (Benirredrà) y Luís Vercher Bosch (Tavernes de la Valldigna). A todos ellos queremos rendir nuestro homenaje.

*Publicat, juntament amb Borja Micó, al diari Levante – EMV (edició de la Safor), el diumenge 8 de setembre de 2013.