Un orgull i un honor encapçalar aquest grup de gent, per fer de Bellreguard un referent cultural, verd i de les persones.
Podeu trobar el nostre projecte de poble en: http://bellreguard.compromis.net/files/2015/05/un_projecte_de_poble.pdf
Tag Archives: País Valencià
vençut
pensava que mai no ho diria, però em sent vençut. al final les lluites sempre les guanyen els qui les provoquen (mentre ens espenten a participar-ne als utòpics que ens les creiem) assaborint, sempre ells, la victòria i culpant-nos en cas de derrota. em trobe en la mateixa edat que els meus avis quan sobrevisqueren, vençuts, a l’aniquilació de la República (de la Segona, hi va haver una Primera sempre oblidada) i haveren de començar de nou.
tot i així. vaig conèixer Ismael Serrano fa uns anys, em va deixar escrita una “declaració d’intencions” que deia: “a la utopia, que quizá algún dia se deje atrapar”. no he pogut aconseguir-ho, avis, però vosaltres sou la meua utopia, sempre en el record, en la memòria quotidiana, en el reqüestionament diari del meu ésser, i que millor homenatge que algun dia retornar-vos la dignitat. salut i república, valenciana!
El #canvivalencià no arribarà sol
Que en 2015 aconseguim, tambè, valoritzar (la millor protecció) el patrimoni que ens resta, testimoni d’allò que hem sigut i viscut, i orgull pel que tornarem a ser. El #canvivalencià no arribarà sol, ho farà des d’allò xicotet; sols serà possible si cadascuna de les gandianes i gandians (valencianes i valencians) així ho volem, si així ho decidim. Bon any a totes i tots.
Per què em presente a les #PrimàriesCompromís
Vaig nàixer a Gandia el 1974. Professionalment he dedicat un terç de la meua vida als mitjans de comunicació, en concret a la informació gràfica. Sóc fotoperiodista, en l’atur (un de tants), amb estudis d’Antropologia, ara capficat en el grau d’Història en la UNED, i pare d’Alexandra des del 30 de setembre de 2014.
He crescut entre la ciutat dels Borja, el carrer sant Roc de Bellreguard i el Molí Miquel de Rafelcofer (travessant el barranc de Sotaia, òbviament), sense oblidar-me de les vesprades al carrer de l’Antigor d’Almoines. No entenc el món sense la Safor; com tampoc sense els meus, sense la fotografia, sense la comunicació, sense l’activisme. Tampoc l’entenc sense la Soledat de Bellreguard, la Confraria a la qual pertany des que em va inscriure mon pare, als 13 anys.
Milite des de fa una dotzena d’anys en el Bloc Nacionalista Valencià i, des de 2012, dedique tot el meu temps (com he dit adés estic aturat, desgraciadament, com milers i milers de valencianes i valencians) a ser el responsable d’Organització de Compromís per Gandia i el conjugue amb la secretaria d’Innovació i Xarxes de Compromís de la Safor-Valldigna. I forme part del Consell General de la Coalició Compromís. Faig política perquè -encara que sone a tòpic- com deia Fuster: «tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». De polítiques en contra, desgraciadament, valencianes i valencians som els que més i millor en podem parlar des de fa segles. Crec en una política que meresca el nom; una política que pose per damunt de tot el benestar de la ciutadania exigent amb els seus governs que, mobilitzada i reivindicativa, siga el motor dels canvis.
Vull una ciutat lliure i democràtica, amb un teixit associatiu lliure, mitjans lliures que garantesquen la llibertat d’expressió, on ningú -persones o associacions- se senta atemorit per expressar-se lliurement; on el govern municipal siga el primer en respectar les llibertats d’expressió i informació i garantir les de la ciutadania de Gandia.
Vull una ciutat innovadora, que canalitze el capital humà que any rere any es forma al Campus de Gandia; una Gandia culta que es retrobe amb els Clàssics, amb la història i amb la cultura; que valoritze -la millor protecció- i no pose preu al seu patrimoni; que es reconcilie amb el seu entorn natural i la seua agricultura de qualitat. Una Gandia orgullosa de si mateix, del seu passat, però sobretot que garantesca el futur de les persones que hi vivim. Una ciutat a l’avantguarda, capital de la Safor i de les Comarques Centrals Valencianes.
Per això #notinceslògan, perquè vull que la veu siga la vostra, que construïm entre totes i tots el projecte de ciutat, que dissenyem una altra política on allò fonamental siga la comunicació amb la gent i la capacitat de decisió de la ciutadania. No tinc eslògan, tu el tries; tu tries.
«Los madrileños no la entienden»
Desmantellament de l’escultura d’Antoni Miró. Foto: Natxo Francés
La fal·làcia de pes emprada per Arturo Torró quan va anunciar el trasllat de l’escultura d’Antoni Miró 25 d’Abril de 1707 fou «los madrileños no la entienden», i hi afegí que la seua intenció era «dignificar la escultura ya que no se puede apreciar en todo su esplendor y mucha gente opina que es una barrera. Un trozo de hierro que cuando vas en coche no lo aprecias y que no es el sitio ideal».
Arguments, tots ells, que sols han convençut els seus incondicionals, als quals hi afegí de forma dramàtica que «ninguno de ellos es partidario de este gobierno, ni de este alcalde», en referència a un grup d’artistes, escriptors i representants d’entitats culturals els quals adreçaren un escrit a la Conselleria de Cultura demanant la paralització del trasllat.
I arribà l’explicació definitiva, l’únic argument: “de forma sutil pero certera, la escultura diseñada por Miró sobre el 25 d’Abril, esconde símbolos catalanistas. En concreto, las cuatro barras que conforman la bandera ‘cuatribarrada’ de Cataluña, que están camufladas y sólo se aprecian en perspectiva”. Aquests eren els veritables motius del trasllat d’aquell qui governa des del ressentiment, des del fetge i faltant a la intel·ligència de la gent.
La intel·ligència de la gent d’ací i d’allà, ja siga Pego o Madrid, buscant l’enfrontament, encara que siga d’una manera inconscient. Torró desconeix la realitat de la ciutat que governa, perquè hauria de saber que en l’imaginari col·lectiu gandià molesta i molt allò que ell utilitzà per fer el rendibú a la seua companya de partit i expresidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, en la seua visita a Gandia: «Esperanza, ésta es tu playa. Ésta es la playa de Madrid».
Atac directe i sense miraments a la cultura, i més si n’és pròpia, el seu principal enemic. Posats a voler ser súbdits i subordinats -com a molt, “de provincias”- el pensament crític, les persones lliures, una ciutadania de ple dret, els fan massa por, perquè llavors no governaria el més tonto.
“Venceréis pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta, pero no convenceréis porque convencer significa persuadir”, com va dir Miguel de Unamuno. Un menyspreu calculat a la memòria col·lectiva del poble valencià, ja que era tot previst perquè l’obra que commemora la desfeta d’Almansa a Gandia fóra traslladada coincidint amb la data del 25 d’abril, encara que una mesura cautelar ho va impedir. Però, com a mostra de la seua magnanimitat, i un cop retirada la figura judicial que va impedir el trasllat temporalment, l’alcalde de Gandia anuncià que traslladarien l’escultura en passar les eleccions europees, per a «respectar el procés electoral per complet». I així ho ha acomplit. Perquè això sí cal reconèixer-li-ho: complix totes les amenaces.
Un trasllat que ha passat ja del famós “coste cero”, eslògan que porta venent Torró tota la legislatura, a uns 24.000€ -segons contempla l’expedient municipal-, o que haurà pogut sumar més de 100.000€ segons un informe tècnic dels advocats de Miró. Tot un desgavell en una ciutat amb un atur que ha pujat un 17’34% des que el Partit Popular assumí l’alcaldia de Gandia amb la promesa “Ahora empleo”.
Estos són els “únics” defensors de les senyes d’identitat valencianes. Aquests són els patriotas que porten 307 anys intentant fer-nos desaparèixer com a poble; aquests són els nacionalistes espanyols, fins que els toquen la butxaca, els qui promouen eslògans com “Lo que defraudas tú, lo pagamos todos”, però que s’obliden de fer-los per dir qui paga quan furten ells. Malgrat tot, “no podran res”.
*Publicat al núm. 395, juliol-agost de 2014, de la revista Saó