Desmantellament de l’escultura d’Antoni Miró. Foto: Natxo Francés

La fal·làcia de pes emprada per Arturo Torró quan va anunciar el trasllat de l’escultura d’Antoni Miró 25 d’Abril de 1707 fou «los madrileños no la entienden», i hi afegí que la seua intenció era «dignificar la escultura ya que no se puede apreciar en todo su esplendor y mucha gente opina que es una barrera. Un trozo de hierro que cuando vas en coche no lo aprecias y que no es el sitio ideal».

Arguments, tots ells, que sols han convençut els seus incondicionals, als quals hi afegí de forma dramàtica que «ninguno de ellos es partidario de este gobierno, ni de este alcalde», en referència a un grup d’artistes, escriptors i representants d’entitats culturals els quals adreçaren un escrit a la Conselleria de Cultura demanant la paralització del trasllat.

I arribà l’explicació definitiva, l’únic argument: “de forma sutil pero certera, la escultura diseñada por Miró sobre el 25 d’Abril, esconde símbolos catalanistas. En concreto, las cuatro barras que conforman la bandera ‘cuatribarrada’ de Cataluña, que están camufladas y sólo se aprecian en perspectiva”. Aquests eren els veritables motius del trasllat d’aquell qui governa des del ressentiment, des del fetge i faltant a la intel·ligència de la gent.

La intel·ligència de la gent d’ací i d’allà, ja siga Pego o Madrid, buscant l’enfrontament, encara que siga d’una manera inconscient. Torró desconeix la realitat de la ciutat que governa, perquè hauria de saber que en l’imaginari col·lectiu gandià molesta i molt allò que ell utilitzà per fer el rendibú a la seua companya de partit i expresidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, en la seua visita a Gandia: «Esperanza, ésta es tu playa. Ésta es la playa de Madrid».

Atac directe i sense miraments a la cultura, i més si n’és pròpia, el seu principal enemic. Posats a voler ser súbdits i subordinats -com a molt, “de provincias”- el pensament crític, les persones lliures, una ciutadania de ple dret, els fan massa por, perquè llavors no governaria el més tonto.

“Venceréis pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta, pero no convenceréis porque convencer significa persuadir”, com va dir Miguel de Unamuno. Un menyspreu calculat a la memòria col·lectiva del poble valencià, ja que era tot previst perquè l’obra que commemora la desfeta d’Almansa a Gandia fóra traslladada coincidint amb la data del 25 d’abril, encara que una mesura cautelar ho va impedir. Però, com a mostra de la seua magnanimitat, i un cop retirada la figura judicial que va impedir el trasllat temporalment, l’alcalde de Gandia anuncià que traslladarien l’escultura en passar les eleccions europees, per a «respectar el procés electoral per complet». I així ho ha acomplit. Perquè això sí cal reconèixer-li-ho: complix totes les amenaces.

Un trasllat que ha passat ja del famós “coste cero”, eslògan que porta venent Torró tota la legislatura, a uns 24.000€ -segons contempla l’expedient municipal-, o que haurà pogut sumar més de 100.000€ segons un informe tècnic dels advocats de Miró. Tot un desgavell en una ciutat amb un atur que ha pujat un 17’34% des que el Partit Popular assumí l’alcaldia de Gandia amb la promesa “Ahora empleo”.

Estos són els “únics” defensors de les senyes d’identitat valencianes. Aquests són els patriotas que porten 307 anys intentant fer-nos desaparèixer com a poble; aquests són els nacionalistes espanyols, fins que els toquen la butxaca, els qui promouen eslògans com “Lo que defraudas tú, lo pagamos todos”, però que s’obliden de fer-los per dir qui paga quan furten ells. Malgrat tot, “no podran res”.