Àlex Ruiz: “Encara estem a temps de revertir alguns dels problemes derivats de la falta de planificació comarcal”

El portaveu de Compromís a l’Ajuntament de Bellreguard, Àlex Ruiz, acumula dos mèrits: d’una banda, haver afavorit el pacte amb el PSPV després d’haver coontribuït de forma determinant al restabliment d’unes relacions amb els socialistes que històricament han estat molt tenses, i d’altra banda la seua obsessió per la participació ciutadana i els avanços democràtics. Amb 42 anys, d’ací a pocs mesos, en una data encara sense determinar, rellevarà al socialista Joan Marco a l’alcaldia, d’acord amb allò establit al pacte de govern. Des de l’alcaldia es marca com objectiu convertir Bellreguard en un referent democràtic, conscienciar sobre les conseqüències del dèficit d’inversions al municipi, i propiciar una política comarcal que done solució a problemes com ara la mobilitat comarcal o els serveis mancomunats.

P – Sembla que la participació ciutadana siga el principal objectiu de la seua acció política.

R – La gent és participativa, encara que la cultura de la participació en els assumptes polítics està en estat inicial. Per aixó estem intentant fomentar la participació, i tot i que ara hem tingut la sort, l’oportunitat i la voluntat d’estimular la participació, estem notant que costa posar-ho en marxa. Sembla que quan els ciutadans veuen que tenen l’oportunitat de participar en els assumptes públics, l’ànsia inicial s’esvaeix un poc. El 15-M del 2011 hi havia molta gent activa, també a Bellreguard.

– D’ací a pocs mesos ocuparà vostè l’alcaldia. Quin són els seus principals reptes? 

La meua idea principal des de l’alcaldia és fomentar la participació, que Bellreguard siga un referent democràtic, sempre que els veïns així ho vullguen. I m’agradaria a més abordar qüestions que històricament mai s’han abordat a Bellreguard, com ara posar en valor el nostre patrimoni i la nostra identitat. No tenim un patrimoni històric excessiu, però sí coses que mereixen posar en valor, parle per eixemplde de “Ca la Senyora”, una residència dels Borja del segle XV, un refugi de la guerra, o l’antic ajuntament, inaugurat el 14 d’abril de 1936. També podem fer alguna actuació de tipus mediambiental, protegir alguna zona de marjal que encara ens queda a la platja, o crear la ruta de l’aigua, i sobretot posar en valor a Joan Pellicer, el seu llegat i la seua obra.

– Vostè ha impulsat com a regidor de Participació diferents debats sobre el fet identitari i el dret a decidir.

– Cal fer vore que des del municipalisme també es pot fer país. La gent se n’està adonant del tractament de l’Estat pel que fa a les inversions i els ciutadans volen dir la seua, perquè la manca d’inversions la pateixen de forma directa els ciutadans. La travessia urbana de la carretera N-332 és el paradigma. La carretera ha esdevingut part intrínseca de les nostres vides, moltes de les nostres celebracions festives les fem per la carretera nacional.  Hi ha un forn a la carretera al qual els camions li han tombat tres vegades la balconada en un any, i el propietari ha optat per fer recular la façana abans no li tornen a tirar la balconada. I la manca d’inversions també té el seu efecte pel que fa a la mobilitat comarcal i intercomarcal. Només tenint una bona mobilitat intracomarcal es solucinarien molts dels nostres problemes, i tot és conseqüència de l’infrafinançament. La situació és tan absurda que si una persona vol viatjar de Bellreguard a Almoines en transport públic no té altra opció que agafar primer un autobús fins a Gandia, i després altre de Gandia a Almoines. La situació de la mobilitat comarcal és lamentable, i hem de prendre consciència que si un  transport públic eficient no seria rendible econòmicament, si ho seria socialment i mediambiental.

‑ Quina solució proposa?

‑ Mancomunar serveis solucionaria molts dels problemes. Hi ha qüestions que són irreversibles perquè no hi ha hagut cap planificació: ara cada poble té el seu polígon industrial, o la seua ciutat esportiva. Un exemple: Bellreguard, Palmera i l’Alqueria hagureren pogut tindre una ciutat esportiva compartida amb tots els serveis i totes les prestacions. El resultat de la manca de planificació és que l’Alqueria, per exemple, té el seu polígon industrial sense naus ni activitat, com l’aeroport sense avions. Al final, el que aconseguim és asfixiar al ciutadà amb impostos que si s’hagueren planificat de forma mancomunada hagueren suposat major eficàcia i menor cost. Però sí es podria revertir la manca de planificació en altres serveis, com ara la mobilitat, la creació d’una televisió comarcal, la política mediambiental, el servei de policia local, o la creació de vies verdes d’àmbit comarcal.

– Afecta el Pativel (Pla d’Acció Territorial i Infraestructures Verdes del Litoral) a Bellreguard?

– No, Bellreguard té molt poc terme de litoral sense possibilitat de crèixer, però en qualsevol cas crec que el Pativel va a posar un poc de trellat per tot arreu. El pricipal problema que té la platja de Bellreguard és que té una trama urbana dels anys seixanta envellida en la qual mai s’ha invertit tot el que hauria sigut necessari. Ara caldrien molts recursos per a com a mínim canviar-li la cara. Hi estem fent xicotetes millores urbanes, però caldria molta inversió per a que realment poguera ser un lloc d’atracció turística. Però també ens hem de plantejar si volem ser un punt d’atracció turística, perquè ara és una platja familiar i tranquil·la, això també té el seu valor, i volem que mantinga eixe estatus.

‑ Com són les relacions amb el seu soci de govern, el PSPV?

‑ Les relacions ara amb el PSPV són bones, tot i que històricament hi ha hagut molta tensió pels dos mandats que el Bloc va ocupar l’alcaldia en 1999 i 2003 sense el suport del PSPV. Hem pogut dur endavant qüestions positives que han estat possibles gràcies a la bona salut del pacte de govern. Evidentment, les dues formaciones han hagut de renunciar a alguna cosa, però d’això es tracta. L’objetiu ha de ser compartit pels dos. El portaveu socialista i alcalde, Joan Marco, és dialogant i consensuador.

‑ Es poden donar per superades les tensions històriques amb el PSPV?

‑ Tot allò s’ha diluït amb el pas del temps, però també ha influït en les negociacions de l’actual pacte. L’acord va costar, fins i tot amb la bona voluntat amb la qual seiem a negociar. Pel que fa a Compromís, crec que estem sent molt lleials com a socis de govern, i no hi ha res que porte a pensar el contrari.

* Entrevista publicada a diariserpis.com el 17 d’abril de 2017

«arriben bandes, signe popular»

Gràcies, senyor alcalde.

Bon dia a totes i tots.

Senyor president de l’Agrupació Artístico-Musical Santa Cecília, Miquel Escrivà.

Senyor director de la Banda, Eugeni Llopis.

Senyor director de la Banda Jove, Jorge Buenrostro.

Músiques i Músics.

Sòcies i socis

En nom del Grup Municipal de Compromís, enhorabona. Enhorabona per este reconeixement, que entenem i volem que siga també un reconeixement a totes i tots els bellreguardins i bellreguardines que, almenys des de fa més de 175 anys, han sabut tindre cura i mantenir la música de banda al nostre poble. Un fet encetat el 1840 per la Confraria del Roser i que, des de 1980 i d’una manera magnífica, l’actual Agrupació ha sabut agafar, consolidar i eixamplar el testimoni.

Un reconeixement que, necessàriament i amb justícia, ha de ser també a Fernando Gadea, el tio Amorós; als lejieros; a la banda “Vella”; a la banda “Nova”; al mestre Burguete; als Esparza; i a tants i tants jornalers i llauradors, que en acabar la seua jornada a l’hort agafaren la solfa.

En massa ocasions, no sabem valorar allò que tenim davant de nosaltres. Estem tan acostumats que no ho considerem extraordinari, o pitjor: ho menyspreem. Les bandes de música, la música de banda, formen part de la nostra identitat valenciana. Fan festa i fan cultura. Diria més: fan festa de qualitat i cultura de qualitat, i fan Poble.

Les tenim tan a prop, coneixem tanta gent que hi forma part, que no ens parem a valorar la seua importància educativa, social, artística i econòmica. Amb major mèrit i tot, els compositors de música per a banda no estan tan reconeguts com els que es dediquen a un altre tipus de música.

Quan passen uns fallers, una filà o una esquadra desfilant aplaudim, i parem en passar els músics que porten darrere i que li donen sentit a la festa.

Quan algun o alguna dels nostres joves aconseguix viure de la música, es converteix en professional. Li ho reconeguem, però oblidem agrair-ho a l’entorn que ho ha fet possible i que de ben segur tampoc el vam saber animar, com a tots aquells que ho intenten i es queden pel camí.

Però perquè hi haja festa, perquè hi haja professionals, perquè hi haja concerts i peces per a interpretar, cal una mínima infraestructura musical, com la flamant Casa de la Música que hui estrenem el poble de Bellreguard. Cal una institució on adreçar-se per a començar en eixe món. Cal una banda de música. Ens cal una agrupació musical tan peculiar i tan nostra com l’Agrupació Artístico-Musical Santa Cecília de Bellreguard que vostés hui representen.

Gràcies per ser l’embaixadora del nostre poble. Gràcies per fer-nos festa. Gràcies per alegrar-nos la vida. Gràcies per alimentar-nos l’ànima.

Com diu un vers d’Estellés: «arriben bandes, signe popular».

 

Moltes gràcies.

 

*Intervenció en el Ple extraordinari de 15/01/2017, d’atorgament del Diploma de Reconeixement de Bellreguard a l’Agrupació Artístico-Musical Santa Cecília de Bellreguard.

Joan Pellicer, l’homenot de Bellreguard*

Joan Pellicer i Bataller ja és fill predilecte del seu poble, Bellreguard [Sotaia de la Safor]. Pellicer és un homenot, un jornaler de la cultura o, en resum, el botànic valencià més important des de Cavanilles, com també se’l qualifica. És, en tot cas, d’aquells que desmenteixen la dita aquella de «El sant, quan més lluny, més miraculós». No era un sant: era un científic. Tampoc eren miracles, era ciència. I allò més important: tots els elements de la seua màgia els tenia a mà. Posava en valor el que és nostre.

No vaig tindre la sort de conèixer personalment Joan. Quan dic «personalment» em referisc a emportar-me amb mi part de la seua saviesa després d’una bona conversa amb ell, com els va ocórrer a molts dels qui el van conèixer. Però sí que he conegut la persona pública, el divulgador audiovisual. L’homenot, que segons el Diccionari Normatiu Valencià és «l’home que destaca per la seua gran aportació intel·lectual, artística o cívica». Sense cap dubte, si algú mereix el qualificatiu i acompleix no un, sinó els tres requisits, -el d’intel·lectual, el d’artista i el cívic-, eixe és Joan Pellicer.

L’intel·lectual que proposava: ¿Seria tan difícil imaginar, junt a les encisadores i pulcres hortetes familiars i als bellíssims i ufanosos jardins particulars del poble i de la mar, unes sendes, unes séquies i uns camins igualment mirats i cuidats? I, ja posats a imaginar, tan fora de mare estaria destinar unes fanecades, per iniciativa particular o municipal, en el de l’Est o en Rodafam a recuperar un tros pur i exhuberant de la primitiva marjal de Bellreguard amb les seues aus, les seues flors i els seus samarucs i anguiles?.

L’artista, entre molts d’altres, del “Cant perdut”

On, digueu, digueu, a quin infern

ha anat a parar, sense culpa ni pecat,

l’olivera de la pujada de la mar,

el seu fullatge de plata, la seua ombra fina com un vel;

les llustroses moreres del camí de la Dula i del de l’Est

i aquell om gegant als portals de Rodafam?

Però on són els estius d’abans?

I la persona cívica i compromesa amb la seua terra, en totes les accepcions de la paraula: la que es xafa i la que es viu, la que definim i la que ens defineix. Com va deixar dit: «dissortadament a mi em toca treballar un poquet amb una certa urgència perquè la cadena de transmissió oral del saber popular, no només etnobotànic si no a quasi tots els nivells, pràcticament està trencada».

El de Joan Pellicer ha estat un treball immens per a fer possible que el llegat de tot un poble puga sobreviure en uns temps on sabem més de determinats personatges i modes a cinc mil quilòmetres de casa, gràcies a un senzill clic, que de la riquesa etnològica i natural que tenim a cinc minuts. Per això, vull aprofitar perquè el reconeixement de l’Ajuntament de Bellreguard cap al seu fill predilecte no acabe en el Ple de nomenament ni en els actes programats en abril. I anime als meus companys de corporació a que tirem endavant la publicació de la seua tesi doctoral Recerques etnobotàniques al territori diànic o Comarques Centrals Valencians que hores d’ara es pot descarregar des del web de la Universitat de València, però mereix sobradament que perdure en paper editada per l’ajuntament del seu poble.

Ja era hora que Bellreguard fóra agraït amb aquelles i aquells veïns que han portat o porten amb orgull el nom del nostre poble arreu. Que destaquen en qualsevol que siga la seua tasca i que amb això honoren Bellreguard i que, alhora, són un exemple, un espill on mirar-nos i una guia perquè comencem a protegir el nostre entorn més immediat. Per a protegir, cal estimar. I per a estimar, cal conèixer i comprendre i eixa crec que és, en resum, un dels aconseguiments de Joan Pellicer: donar-nos a conèixer, fer-nos comprendre, i amb això, aconseguir que estimem el nostre territori. Ara cal ser conseqüents i protegir-lo també.

Enhorabona a les seues filles Anna i Júlia, familiars i amistats, i gràcies a Joan Pellicer pel seu treball, sense cap dubte, tot un projecte vital.

*Opinió publicada a Levante-EMV ed. la Safor, divendres 1 d’abril de 2016

Bellreguard és cosa de tots*

bellreguardParticipa02Els darrers anys, s’ha parlat molt sobre la desafecció ciutadana cap a la política i amb raó: són nombroses les institucions que semblaven pertànyer als polítics i no al poble. L’actitud de molts dels primers no ajudava en absolut; el sistema feia la resta. Ara, ja que la ciutadania no s’acosta a la política, s’ha posat de moda acostar la política a la ciutadania, com si la política fóra propietat dels polítics i els polítics férem un favor a la ciutadania i no, tampoc es tracta d’això. La participació ciutadana està en les arrels de la democràcia, no és un element ornamental. Ho direm d’una altra manera: sense participació ciutadana no hi ha democràcia real; hi ha processos electorals. I així portem quasi 40 anys.

A Bellreguard donarem un pas decidit cap a la democràcia real amb el Reglament de Participació Ciutadana. Un reglament que torna a les ciutadanes i ciutadans el poder perquè intervinguen de manera directa en les decisions que afecten al poble. Un reglament perquè les majors de 16 anys no hagen d’esperar fins els 18, els 19 o els 20 -a les primeres eleccions amb majoria d’edat- perquè se les escolte. Un reglament, finalment, que tindrà en compte les associacions i els col·lectius perquè expressen les seues inquietuds. I, per què no, donarem veu les candidatures que superen el 3% en les eleccions municipals, i que l’actual llei electoral no els permet obtindre representació.

Consells sectorials. Introduïm la Mesa d’Entitats on estaran representades les associacions, o el Consell del Poble, del que formaran part totes les empadronades majors de 16 anys, però també aquelles que, sense estar censades, demostren els seus vincles amb Bellreguard. El Consell del Poble, un òrgan on tothom està representat, és el lloc adient per a prendre les decisions que afecten al futur del poble. Pel que fa al dia a dia, el reglament podrà convocar, a proposta del ple, Grups d’Intervenció Participativa amb ciutadanes i ciutadans escollits aleatòriament per a escoltar el seu parer. I, evidentment, consultes populars.

En tot cas, el paper és molt sofert i allò important és posar-lo en funcionament, practicar la democràcia. Per això, des d’ara mateix que el reglament es troba en període d’esmenes, vull animar a la participació perquè és i ha de ser de totes i per a totes; perquè entre totes serà més fàcil buscar solucions i compartir el futur.

*Opinió publicada a Levante-EMV ed. la Safor, dimecres 18 de novembre de 2015

Discurs ple de constitució Corporació

Moltes gràcies, senyor alcalde.

Enhorabona i, en nom d’este grup polític, li desitge molta sort en la tasca de gestionar el nostre poble.

Enhorabona, també, a totes les companyes i els companys d’esta nova corporació que encetem hui.

Totes i tots tenim l’honor de representar una part de les veïnes i els veïns de Bellreguard i l’obligació d’ajudar a millorar les seues vides.

L’exercici de la política sovint necessita l’ús de la responsabilitat, de la valentia i de la paciència. El grup polític que hui tinc l’honor de representar ha sabut fer-ne ús i estar i assumir el lloc que li ha pertocat en la política municipal en cada moment.

Hui ens trobem davant d’una etapa nova, una etapa que encetem amb il·lusió i amb més responsabilitat.

Amb il·lusió perquè s’albira un futur apassionant i esperançador, de canvi, tant al nostre poble com al País Valencià. Un canvi des de la pluralitat, el diàleg i el consens. Un canvi històric que les valencianes i els valencians, les bellreguardines i els bellreguardins, van exigir el passat dia 24 de maig i que, des de llavors, ens han recordat dia rere dia, perquè volen i volem que la política els ajude a solucionar els problemes i no a crear-ne de nous.

Amb responsabilitat perquè assumim una entesa històrica també entre les organitzacions polítiques d’esquerra i valencianistes del nostre poble, ja que hem arribat a un acord per la governabilitat de Bellreguard. Un acord que posarà tota l’empenta de la seua acció política a garantir el benestar de les persones, de totes.

La societat, especialment la més jove (i des d’ací el nostre suport i reconeixement a aquelles i aquells bellreguardins obligats a exiliar-se per a garantir-se un futur), demana, exigix, que se la deixe prendre decisions diàriament i no tan sols en l’exercici del vot cada 4 anys.

I per a això treballem i treballarem el grup municipal de Compromís per Bellreguard, perquè el poble de Bellreguard ocupe el lloc que li pertoca, tant a la Safor com al País Valencià.

Un poble que torne a ser referent cultural, mediambiental i de les persones, orgullós del seu passat i valent per a encarar el futur.

Com diu la cançó: “que tinguem sort”.

Moltes gràcies a totes i tots.