He llegit darrerament a Twitter que les propostes per als possibles nous noms per al Bloc Nacionalista Valencià serien com una mena de tracklist del nou CD d’Obrint Pas. I això m’ha fet pensar i reflexionar sobre aquest procés precongressual que els nacionalistes d’esquerres del País Valencià anem a viure. Molt més enllà de les bromes de 140 caracters, repassem els noms que se’ns proposen:

• Més és el fruït del Partit Socialista de Mallorca, Entesa per Mallorca i IniciativaVerds. Pam dalt, pam baix i mar pel mig, l’equivalent a Compromís al País Valencià.

• Lliures és un partit liberal català no independentista sorgit de Convergència Democràtica de Catalunya.

• Si no t’agrada anar-te’n a la dreta, pots triar Avancem, l’escissió del PSC sorgida arran del procés.

• En tot cas, si simpatitzes amb el procés, sempre pots inclinar-te per Ara, la coalició entre ERPV, Els Verds i Esquerra Nacionalista Valenciana per a les espanyoles del 2015.

• I per a tancar el cercle sense eixir-se’n de Compromís, Valentia: el lema amb el qual vam concórrer a les eleccions de 2015.

Així doncs, a excepció del darrer, tots els noms estan lligats a altres partits del nostre o d’altres països (i curiosament amb menys vots que els nostres quan s’han arribat a presentar davant l’electorat). Posats a posar-li imaginació, perquè no “Fem el País Valencià gran una altra volta”?

Política o moda?
L’actual moda populista seduïx amb noms d’una sola paraula. Podem, Ciutadans o Vox en són d’exemples. Els dos primers s’han desinflat amb la mateixa velocitat que es van inflar. Al tercer, és qüestió de temps i de combatre’ls amb arguments que vagen més enllà del suposat analfabetisme dels seus votants o de despatxar-los amb un lacònic “l’extrema dreta” que no ha fet més que alimentar el seu creixement, per exemple, a França.

En aquest punt, caldria recordar que els dos partits més antics de l’Estat Espanyol, PSOE i PNV, mantenen les denominacions amb les que van nàixer en el segle XIX i el suport electoral majoritari en els seus territoris. Pràcticament el mateix es pot dir d’Esquerra Republicana de Catalunya.

El nom és el problema?
El nom, doncs, no és el problema. De fet, ho seria si el canviem. En un context on el Bloc i la seua militància som més coneguts per formar part de Compromís que per pertànyer al seu col·lectiu majoritari -amb el que això implica, la defensa dels interessos de les valencianes i els valencians per damunt de qualsevol altra consideració-, perdre el nom ens condemnaria a la irrellevància ideològica. No hi ha espai ni possibilitat de donar a conèixer una nova marca dins de Compromís i ens aboca a viure o morir amb ell. No és una hipoteca de per vida: és un desnonament polític.

Perquè NO hem de canviar el nom? Perquè no és tan sols una qüestió de càlcul electoral. Està també la motivació que ens va portar a entrar en política, a formar part d’un projecte col·lectiu que s’anomenava “Bloc Nacionalista Valencià”. Nacionalista. Sí, nacionalista.

Estava Esquerra Unida i el Partit Comunista; estava el Partido Socialista Obrero Español; estava Unió Valenciana i estava el Partit Popular. Però vam optar per una opció ideològica amb una oferta electoral sense representació parlamentària per una injusta barrera electoral. Per cert, en 6 anys de Botànic hem sigut incapaços de canviar-la. Una qüestió en la que ni avancem, ni hem sigut prou lliures per a exigir-la, ni hem aconseguit res més, ni hem tingut valentia.

Però a més a més, renunciar al nom és renunciar a una llarga trajectòria del Partit Nacionalista del País Valencià a la Unitat del Poble Valencià, passant pel Partit Valencià Nacionalista. Renunciar al nom és repetir el pa per a hui i fam per a demà del Partit Socialista del País Valencià, reduït a cognom folclòric del PSOE valencià, o de la Unió Democràtica del País Valencià. I si cal alguna cosa en este país, com han sabut fer bascos, catalans i gallecs amb els resultats del BNG, és consolidar el valencianisme polític.

Posats a triar, podríem refundar el projecte com a Partit Valencianista d’Esquerres, la sigla històrica republicana. Ho som: partit, valencianistes i d’esquerres. Perquè allò que hem esdevingut i volem seguir sent és nacionalistes valencians. I com la marca Bloc, ara mateix, no hi ha cap. No em fa vergonya militar al Bloc, presentar-me pel Bloc o ser del Bloc. En canvi, no m’imagine com a representant de Liures o Valentia (que la tinc); d’ Ara (què seria, el corresponsal del diari a Bellreguard?) o candidat d’Avancem (cap a on i per a què)-. I Més, molts més en vull que en siguem. Perquè la refundació pendent és esdevindre la Casa Gran del Valencianisme d’esquerres. Tants com compartisquen o puguen compartir un projecte únic en estos moments al País Valencià: nacionalista i d’esquerres que es diu COMPROMÍS.

El projecte no pot ser cap altre que enfortir Compromís, com l’eina nacionalista i d’esquerres per a canviar el país. La ciutadania ho té clar des de 2015. Siguem el que som i no juguem a ser el que no som. L’electorat, però sobretot la militància, d’ara, d’abans i els que encara no s’han adonat d’allò més convenient per al nostre país, ho agrairan.