«arriben bandes, signe popular»

Gràcies, senyor alcalde.

Bon dia a totes i tots.

Senyor president de l’Agrupació Artístico-Musical Santa Cecília, Miquel Escrivà.

Senyor director de la Banda, Eugeni Llopis.

Senyor director de la Banda Jove, Jorge Buenrostro.

Músiques i Músics.

Sòcies i socis

En nom del Grup Municipal de Compromís, enhorabona. Enhorabona per este reconeixement, que entenem i volem que siga també un reconeixement a totes i tots els bellreguardins i bellreguardines que, almenys des de fa més de 175 anys, han sabut tindre cura i mantenir la música de banda al nostre poble. Un fet encetat el 1840 per la Confraria del Roser i que, des de 1980 i d’una manera magnífica, l’actual Agrupació ha sabut agafar, consolidar i eixamplar el testimoni.

Un reconeixement que, necessàriament i amb justícia, ha de ser també a Fernando Gadea, el tio Amorós; als lejieros; a la banda “Vella”; a la banda “Nova”; al mestre Burguete; als Esparza; i a tants i tants jornalers i llauradors, que en acabar la seua jornada a l’hort agafaren la solfa.

En massa ocasions, no sabem valorar allò que tenim davant de nosaltres. Estem tan acostumats que no ho considerem extraordinari, o pitjor: ho menyspreem. Les bandes de música, la música de banda, formen part de la nostra identitat valenciana. Fan festa i fan cultura. Diria més: fan festa de qualitat i cultura de qualitat, i fan Poble.

Les tenim tan a prop, coneixem tanta gent que hi forma part, que no ens parem a valorar la seua importància educativa, social, artística i econòmica. Amb major mèrit i tot, els compositors de música per a banda no estan tan reconeguts com els que es dediquen a un altre tipus de música.

Quan passen uns fallers, una filà o una esquadra desfilant aplaudim, i parem en passar els músics que porten darrere i que li donen sentit a la festa.

Quan algun o alguna dels nostres joves aconseguix viure de la música, es converteix en professional. Li ho reconeguem, però oblidem agrair-ho a l’entorn que ho ha fet possible i que de ben segur tampoc el vam saber animar, com a tots aquells que ho intenten i es queden pel camí.

Però perquè hi haja festa, perquè hi haja professionals, perquè hi haja concerts i peces per a interpretar, cal una mínima infraestructura musical, com la flamant Casa de la Música que hui estrenem el poble de Bellreguard. Cal una institució on adreçar-se per a començar en eixe món. Cal una banda de música. Ens cal una agrupació musical tan peculiar i tan nostra com l’Agrupació Artístico-Musical Santa Cecília de Bellreguard que vostés hui representen.

Gràcies per ser l’embaixadora del nostre poble. Gràcies per fer-nos festa. Gràcies per alegrar-nos la vida. Gràcies per alimentar-nos l’ànima.

Com diu un vers d’Estellés: «arriben bandes, signe popular».

 

Moltes gràcies.

 

*Intervenció en el Ple extraordinari de 15/01/2017, d’atorgament del Diploma de Reconeixement de Bellreguard a l’Agrupació Artístico-Musical Santa Cecília de Bellreguard.

Anuncis

Joan Pellicer, l’homenot de Bellreguard*

Joan Pellicer i Bataller ja és fill predilecte del seu poble, Bellreguard [Sotaia de la Safor]. Pellicer és un homenot, un jornaler de la cultura o, en resum, el botànic valencià més important des de Cavanilles, com també se’l qualifica. És, en tot cas, d’aquells que desmenteixen la dita aquella de «El sant, quan més lluny, més miraculós». No era un sant: era un científic. Tampoc eren miracles, era ciència. I allò més important: tots els elements de la seua màgia els tenia a mà. Posava en valor el que és nostre.

No vaig tindre la sort de conèixer personalment Joan. Quan dic «personalment» em referisc a emportar-me amb mi part de la seua saviesa després d’una bona conversa amb ell, com els va ocórrer a molts dels qui el van conèixer. Però sí que he conegut la persona pública, el divulgador audiovisual. L’homenot, que segons el Diccionari Normatiu Valencià és «l’home que destaca per la seua gran aportació intel·lectual, artística o cívica». Sense cap dubte, si algú mereix el qualificatiu i acompleix no un, sinó els tres requisits, -el d’intel·lectual, el d’artista i el cívic-, eixe és Joan Pellicer.

L’intel·lectual que proposava: ¿Seria tan difícil imaginar, junt a les encisadores i pulcres hortetes familiars i als bellíssims i ufanosos jardins particulars del poble i de la mar, unes sendes, unes séquies i uns camins igualment mirats i cuidats? I, ja posats a imaginar, tan fora de mare estaria destinar unes fanecades, per iniciativa particular o municipal, en el de l’Est o en Rodafam a recuperar un tros pur i exhuberant de la primitiva marjal de Bellreguard amb les seues aus, les seues flors i els seus samarucs i anguiles?.

L’artista, entre molts d’altres, del “Cant perdut”

On, digueu, digueu, a quin infern

ha anat a parar, sense culpa ni pecat,

l’olivera de la pujada de la mar,

el seu fullatge de plata, la seua ombra fina com un vel;

les llustroses moreres del camí de la Dula i del de l’Est

i aquell om gegant als portals de Rodafam?

Però on són els estius d’abans?

I la persona cívica i compromesa amb la seua terra, en totes les accepcions de la paraula: la que es xafa i la que es viu, la que definim i la que ens defineix. Com va deixar dit: «dissortadament a mi em toca treballar un poquet amb una certa urgència perquè la cadena de transmissió oral del saber popular, no només etnobotànic si no a quasi tots els nivells, pràcticament està trencada».

El de Joan Pellicer ha estat un treball immens per a fer possible que el llegat de tot un poble puga sobreviure en uns temps on sabem més de determinats personatges i modes a cinc mil quilòmetres de casa, gràcies a un senzill clic, que de la riquesa etnològica i natural que tenim a cinc minuts. Per això, vull aprofitar perquè el reconeixement de l’Ajuntament de Bellreguard cap al seu fill predilecte no acabe en el Ple de nomenament ni en els actes programats en abril. I anime als meus companys de corporació a que tirem endavant la publicació de la seua tesi doctoral Recerques etnobotàniques al territori diànic o Comarques Centrals Valencians que hores d’ara es pot descarregar des del web de la Universitat de València, però mereix sobradament que perdure en paper editada per l’ajuntament del seu poble.

Ja era hora que Bellreguard fóra agraït amb aquelles i aquells veïns que han portat o porten amb orgull el nom del nostre poble arreu. Que destaquen en qualsevol que siga la seua tasca i que amb això honoren Bellreguard i que, alhora, són un exemple, un espill on mirar-nos i una guia perquè comencem a protegir el nostre entorn més immediat. Per a protegir, cal estimar. I per a estimar, cal conèixer i comprendre i eixa crec que és, en resum, un dels aconseguiments de Joan Pellicer: donar-nos a conèixer, fer-nos comprendre, i amb això, aconseguir que estimem el nostre territori. Ara cal ser conseqüents i protegir-lo també.

Enhorabona a les seues filles Anna i Júlia, familiars i amistats, i gràcies a Joan Pellicer pel seu treball, sense cap dubte, tot un projecte vital.

*Opinió publicada a Levante-EMV ed. la Safor, divendres 1 d’abril de 2016

vençut

pensava que mai no ho diria, però em sent vençut. al final les lluites sempre les guanyen els qui les provoquen (mentre ens espenten a participar-ne als utòpics que ens les creiem) assaborint, sempre ells, la victòria i culpant-nos en cas de derrota. em trobe en la mateixa edat que els meus avis quan sobrevisqueren, vençuts, a l’aniquilació de la República (de la Segona, hi va haver una Primera sempre oblidada) i haveren de començar de nou.

tot i així. vaig conèixer Ismael Serrano fa uns anys, em va deixar escrita una “declaració d’intencions” que deia: “a la utopia, que quizá algún dia se deje atrapar”. no he pogut aconseguir-ho, avis, però vosaltres sou la meua utopia, sempre en el record, en la memòria quotidiana, en el reqüestionament diari del meu ésser, i que millor homenatge que algun dia retornar-vos la dignitat. salut i república, valenciana!

 

El #canvivalencià no arribarà sol

Que en 2015 aconseguim, tambè, valoritzar (la millor protecció) el patrimoni que ens resta, testimoni d’allò que hem sigut i viscut, i orgull pel que tornarem a ser. El ‪#‎canvivalencià‬ no arribarà sol, ho farà des d’allò xicotet; sols serà possible si cadascuna de les gandianes i gandians (valencianes i valencians) així ho volem, si així ho decidim. Bon any a totes i tots.

pinterest.com

La quarta dimensió

Pàgina 37 / Revista Saó núm. 391, març 2014

Pàgina 37 / Revista Saó núm. 391, març 2014

«I ara se la mossega vosté!…» (la llengua, no pensen malament). I és que les eixides de to de l’alcalde de Gandia, Arturo Torró, són l’ordre del dia dels plenaris municipals.

La seua imatge esportiva, amb vestits ajustats, i la seu trajectòria com a empresari d’èxit queden diluïdes de seguida quan aquest home pren la paraula i l’acompanya amb la seua acció de govern.

La seua concepció moderna de la gestió, un dels arguments emprats per treure a Gandia de la Mancomunitat de Municipis de la Safor, topa amb l’aposta per models econòmics fracassats com el que ara proposa per urbanitzar l’Auir, per la desestacionalització del turisme de platja organitzant corregudes de bous i concerts al mes de juliol, per esborrar un edifici concebut per a la investigació aplicada a l’empresa. Que externalitza (fins ara privatitza) serveis que abans eren un símbol de la ciutat, com ara la televisió pública municipal, Gandia Televisió, i la xarxa d’escoletes públiques, mentre decreta la municipalització de boleres, discoteques o rescata llicències de taxi. Que desmantella les instal·lacions del Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València i alhora cedeix tot un edifici municipal perquè un col·legi privat s’instal·le a la ciutat. Que reconverteix concessionaris de cotxes en caserna per a la Policia Local. Que fa misses per donar gràcies a Déu per la victòria electoral del Partit Popular a la ciutat i que alhora fomenta programes televisius de dubtosa moralitat i pitjor imatge per a la ciutat com ara el Gandia Shore. Que pretén dignificar (després de qualificar-la com a tros de ferro) l’escultura «25 d’Abril» d’Antoni Miró, que commemora els 300 anys de la desfeta d’Almansa, traslladant-la de lloc perquè «els madrilenys no l’entenen» i en la rotonda on està vol posar unes lletres «en 4 dimensions».

És la quarta dimensió en què sembla que s’ha instal·lat el govern del Partit Popular local, al qual a la ciutat ja hi ha qui l’anomena com «el partido de las plazas» perquè la principal, si no l’única, inversió municipal en obra pública ha estat la reforma de quatre places i l’habilitació d’altres tres solars com a places.

I amb «P» també comencen les altres inversions que s’han fet o es projecten, la reforma de tres parcs o el desmantellament de tretze xiringuitos a la platja Nord per construir-ne huit de nous, amb concessions polèmiques, o la construcció de la platja Varadero amb xiringuito inclòs.

Aquest és l’home que sembla estar per damunt del bé i del mal, que no admet l’equivocació i que respon en el plenari a la ciutadania que li qüestiona la urbanització de l’Auir amb: «ja teniu la foto? S’alça el plenari».

*Publicat al núm. 391, març de 2014, de la revista Saó.