pensava que mai no ho diria, però em sent vençut. al final les lluites sempre les guanyen els qui les provoquen (mentre ens espenten a participar-ne als utòpics que ens les creiem) assaborint, sempre ells, la victòria i culpant-nos en cas de derrota. em trobe en la mateixa edat que els meus avis quan sobrevisqueren, vençuts, a l’aniquilació de la República (de la Segona, hi va haver una Primera sempre oblidada) i haveren de començar de nou.

tot i així. vaig conèixer Ismael Serrano fa uns anys, em va deixar escrita una “declaració d’intencions” que deia: “a la utopia, que quizá algún dia se deje atrapar”. no he pogut aconseguir-ho, avis, però vosaltres sou la meua utopia, sempre en el record, en la memòria quotidiana, en el reqüestionament diari del meu ésser, i que millor homenatge que algun dia retornar-vos la dignitat. salut i república, valenciana!