Posa un Àlex Ruiz en la teua llista*

En juliol de 2011, quan acabava d’obtenir la primera majoria absoluta en la història recent de Gandia, el PP tancava la televisió pública per les raons econòmiques que coneixeríem mig any després: el benefici d’uns particulars mitjançant l’espoli d’un servei públic que, amb més llum que ombres, havia esdevingut un referent pels ciutadans i en el panorama televisiu valencià com testimonien els nombrosos reconeixements públics atorgats per col·lectius musicals, empresarials i educatius.

En aquells moments de temor, ràbia i desconcert, un treballador tan discret com crític i exigent amb el paper que havia d’acomplir un mitjà públic, va liderar les mobilitzacions de protesta que van obtenir el reconeixement de la Unió de Periodistes Valencians amb el premi Llibertat d’Expressió 2012. Aquell professional, Àlex Ruiz, ha presentat la seua candidatura per a formar part de la llista de Compromís en les eleccions municipals de 2015.

Més enllà de l’opció política, coneixedors del tarannà i la trajectòria, estem convençuts que la presència d’Àlex Ruiz en la corporació municipal es traduiria en la ferma defensa dels interessos generals sobre els particulars, d’uns mitjans públics i professionals al servei dels ciutadans i no de la propaganda. Un digne representat dels ciutadans sense les càrregues fosques ni els favors a tornar que en l’actual legislatura han estat democràticament nefastos, econòmicament insostenibles i, en definitiva, incompatibles amb l’interés general.

En l’actual situació, uns mitjans públics estalviarien diners a l’Ajuntament, millorarien el servei, garantirien la pluralitat i esdevindrien el millor promotor turístic d’una Gandia oberta, culta, preparada i a l’avantguarda en l’àmbit valencià. Perquè creguem en els mitjans de comunicació com un servei públic fonamental per a la salut democràtica i la convivència, manifestem el nostre suport a Àlex Ruiz i esperem que en siguen més, des de qualsevol opció política, els que ho tinguen tan clar com ell.

El nostre és un aval personal a Àlex Ruiz, com a company de lluita i treball en Gandia TV, el suport a una causa que és també la nostra i que ara enceta des de l’àmbit polític. Gandia necessita representants públics amb la capacitat, els principis i la determinació que Àlex Ruiz ha demostrat.

Júlia Planelles, Àngels Selfa, Vicent Llodrà, Óscar Grifoll, Lluïsa Climent, Marc Gomar, Ginés Romero, Salvador Pérez Franco, Paco Garcia, Juan Luís Cardona, Anna Piera, Ferran Millet i Ramon Peiró.

*Carta publicada en el diari Levante-EMV (21/12/2014) i Gente de la Safor (22/12/2014)

«Los madrileños no la entienden»

Desmantellament de l'escultura d'Antoni MIró. Foto: Natxo Francés

Desmantellament de l’escultura d’Antoni Miró. Foto: Natxo Francés

La fal·làcia de pes emprada per Arturo Torró quan va anunciar el trasllat de l’escultura d’Antoni Miró 25 d’Abril de 1707 fou «los madrileños no la entienden», i hi afegí que la seua intenció era «dignificar la escultura ya que no se puede apreciar en todo su esplendor y mucha gente opina que es una barrera. Un trozo de hierro que cuando vas en coche no lo aprecias y que no es el sitio ideal».

Arguments, tots ells, que sols han convençut els seus incondicionals, als quals hi afegí de forma dramàtica que «ninguno de ellos es partidario de este gobierno, ni de este alcalde», en referència a un grup d’artistes, escriptors i representants d’entitats culturals els quals adreçaren un escrit a la Conselleria de Cultura demanant la paralització del trasllat.

I arribà l’explicació definitiva, l’únic argument: “de forma sutil pero certera, la escultura diseñada por Miró sobre el 25 d’Abril, esconde símbolos catalanistas. En concreto, las cuatro barras que conforman la bandera ‘cuatribarrada’ de Cataluña, que están camufladas y sólo se aprecian en perspectiva”. Aquests eren els veritables motius del trasllat d’aquell qui governa des del ressentiment, des del fetge i faltant a la intel·ligència de la gent.

La intel·ligència de la gent d’ací i d’allà, ja siga Pego o Madrid, buscant l’enfrontament, encara que siga d’una manera inconscient. Torró desconeix la realitat de la ciutat que governa, perquè hauria de saber que en l’imaginari col·lectiu gandià molesta i molt allò que ell utilitzà per fer el rendibú a la seua companya de partit i expresidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, en la seua visita a Gandia: «Esperanza, ésta es tu playa. Ésta es la playa de Madrid».

Atac directe i sense miraments a la cultura, i més si n’és pròpia, el seu principal enemic. Posats a voler ser súbdits i subordinats -com a molt, “de provincias”- el pensament crític, les persones lliures, una ciutadania de ple dret, els fan massa por, perquè llavors no governaria el més tonto.

“Venceréis pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta, pero no convenceréis porque convencer significa persuadir”, com va dir Miguel de Unamuno. Un menyspreu calculat a la memòria col·lectiva del poble valencià, ja que era tot previst perquè l’obra que commemora la desfeta d’Almansa a Gandia fóra traslladada coincidint amb la data del 25 d’abril, encara que una mesura cautelar ho va impedir. Però, com a mostra de la seua magnanimitat, i un cop retirada la figura judicial que va impedir el trasllat temporalment, l’alcalde de Gandia anuncià que traslladarien l’escultura en passar les eleccions europees, per a «respectar el procés electoral per complet». I així ho ha acomplit. Perquè això sí cal reconèixer-li-ho: complix totes les amenaces.

Un trasllat que ha passat ja del famós “coste cero”, eslògan que porta venent Torró tota la legislatura, a uns 24.000€ -segons contempla l’expedient municipal-, o que haurà pogut sumar més de 100.000€ segons un informe tècnic dels advocats de Miró. Tot un desgavell en una ciutat amb un atur que ha pujat un 17’34% des que el Partit Popular assumí l’alcaldia de Gandia amb la promesa “Ahora empleo”.

Estos són els “únics” defensors de les senyes d’identitat valencianes. Aquests són els patriotas que porten 307 anys intentant fer-nos desaparèixer com a poble; aquests són els nacionalistes espanyols, fins que els toquen la butxaca, els qui promouen eslògans com “Lo que defraudas tú, lo pagamos todos”, però que s’obliden de fer-los per dir qui paga quan furten ells. Malgrat tot, “no podran res”.

 
*Publicat al núm. 395, juliol-agost de 2014, de la revista Saó

La quarta dimensió

Pàgina 37 / Revista Saó núm. 391, març 2014

Pàgina 37 / Revista Saó núm. 391, març 2014

«I ara se la mossega vosté!…» (la llengua, no pensen malament). I és que les eixides de to de l’alcalde de Gandia, Arturo Torró, són l’ordre del dia dels plenaris municipals.

La seua imatge esportiva, amb vestits ajustats, i la seu trajectòria com a empresari d’èxit queden diluïdes de seguida quan aquest home pren la paraula i l’acompanya amb la seua acció de govern.

La seua concepció moderna de la gestió, un dels arguments emprats per treure a Gandia de la Mancomunitat de Municipis de la Safor, topa amb l’aposta per models econòmics fracassats com el que ara proposa per urbanitzar l’Auir, per la desestacionalització del turisme de platja organitzant corregudes de bous i concerts al mes de juliol, per esborrar un edifici concebut per a la investigació aplicada a l’empresa. Que externalitza (fins ara privatitza) serveis que abans eren un símbol de la ciutat, com ara la televisió pública municipal, Gandia Televisió, i la xarxa d’escoletes públiques, mentre decreta la municipalització de boleres, discoteques o rescata llicències de taxi. Que desmantella les instal·lacions del Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València i alhora cedeix tot un edifici municipal perquè un col·legi privat s’instal·le a la ciutat. Que reconverteix concessionaris de cotxes en caserna per a la Policia Local. Que fa misses per donar gràcies a Déu per la victòria electoral del Partit Popular a la ciutat i que alhora fomenta programes televisius de dubtosa moralitat i pitjor imatge per a la ciutat com ara el Gandia Shore. Que pretén dignificar (després de qualificar-la com a tros de ferro) l’escultura «25 d’Abril» d’Antoni Miró, que commemora els 300 anys de la desfeta d’Almansa, traslladant-la de lloc perquè «els madrilenys no l’entenen» i en la rotonda on està vol posar unes lletres «en 4 dimensions».

És la quarta dimensió en què sembla que s’ha instal·lat el govern del Partit Popular local, al qual a la ciutat ja hi ha qui l’anomena com «el partido de las plazas» perquè la principal, si no l’única, inversió municipal en obra pública ha estat la reforma de quatre places i l’habilitació d’altres tres solars com a places.

I amb «P» també comencen les altres inversions que s’han fet o es projecten, la reforma de tres parcs o el desmantellament de tretze xiringuitos a la platja Nord per construir-ne huit de nous, amb concessions polèmiques, o la construcció de la platja Varadero amb xiringuito inclòs.

Aquest és l’home que sembla estar per damunt del bé i del mal, que no admet l’equivocació i que respon en el plenari a la ciutadania que li qüestiona la urbanització de l’Auir amb: «ja teniu la foto? S’alça el plenari».

*Publicat al núm. 391, març de 2014, de la revista Saó.
Vídeo

“Valencians, tot l’any”

Perquè de la desfeta s’ix amb més força, perquè no exercim de valencians sols un dia a l’any, perquè som valencians sense complexos: cada dia fent camí!

LAS 59 PATATAS

La semana pasada se cumplía el 72 aniversario de la muerte de los tres primeros saforenses ejecutados en los campos de exterminio nazis: Fernando Seguí García (Bellreguard), José Camarena Estrugo (Xeraco) y Vicente García Grimalt (Potries).

Imatge

José Aunión, liberado el 5 de mayo de 1945

“Entonces comenzaron a llover golpes de pico en mi espalda, en las ancas; era para gritar de dolor, pero yo apretaba los labios para no darle el placer con mi sufrimiento. 40 golpes después, me había perforado la espalda […] me levanté entre la sangre, formé en la columna y, a pesar del dolor, volví al trabajo de la cantera”. Con estas palabras recordaba José Aunión, natural de Oliva, uno de los episodios más crueles de su paso por Mauthausen. Él y otros 17 saforenses sufrieron las barbaridades de los campos de exterminio nazis, donde llegaron por haber participado en la Guerra Civil española apoyando la legitimidad y legalidad republicanas.

El 72 aniversario de la ejecución de los tres primeros habitantes de la Safor presos en los campos de exterminio nazis (en Mauthausen, Dachau y Gusen, que era un anexo del primero) coincide con la polémica marcada por los símbolos. En las últimas semanas han sido varios los jóvenes de las Nuevas Generaciones del PP los que se han dejado ver junto a símbolos franquistas o nazis. Pero no se trata de un hecho aislado. Muchos jóvenes alientan movimientos ultraderechistas recuperando banderas, saludos y símbolos que ni el paso del tiempo han hecho desaparecer. Jóvenes que, en ningún caso, han vivido de forma directa la crudeza de una época de represión, dictadura y nula libertad de opinión. ¿Qué empuja a estos jóvenes a apoyar movimientos intolerantes que nunca conocieron? ¿Qué no ha funcionado con la memoria histórica para que una población tan joven simpatice con estos movimientos?

Testimonios de supervivientes de los campos de exterminio nazis hacen más increible entender hoy, más de siete décadas después, que aquellas atrocidades del pasado cuenten con guiños de jóvenes dirigentes políticos. Aunión recordaba que el “kapo” que le apalizó decidió “perdonarle” otros 19 golpes en su espalda, tras los 40 que había recibido. En total, su sumaria “sentencia” era de 59 golpes, uno por cada una de las patatas que había robado de la cocina. Y es que para los militares alemanes, una patata valía más que una vida humana.

El hambre era uno de los mayores sufrimientos por el que pasaba la población represaliada en los campos de concentración. Los nazis sólo les proporcionaban una comida por día, más que insuficiente si se tiene en cuenta que, además, no era más que una especie de sopa líquida. Fue el hambre el que le empujó a robar de la cocina las 59 patatas para repartirlas entre sus compañeros. La cosa terminó en un severo castigo que le dejó una huella para el resto de su vida.

Las experiencias de Aunión en Mauthausen las recuerda hoy en día su hija, Anita, quien asegura que era muy poco lo que su padre le contaba de los campos nazis. “Sus pesadillas por las noches durante toda su vida eran, sin duda, las memorias que no podía transmitir”. En total, 10 de los 18 saforenses de los que se tiene acreditado su paso por campos de exterminio (según una investigación realizada por la Asociación Amical de Mauthausen, que representa a los cerca de 7.000 republicanos españoles deportados a los campos nazis), murieron ninguneados y maltratados simplemente por pensar diferente y defender sus ideas. Su dolor y el de sus familias es lo que ha perdurado con el paso del tiempo.

Un dolor y un sufrimiento que se revive con más crudeza cuando, hoy en día, se frivoliza aquella etapa con símbolos, con gestos, con palabras que rememoran un pasado triste que algunos se empeñan en mantener vivo. Algo ha fallado en el sistema democrático cuando ciudadanos que no vivieron en sus carnes el dolor y la tragedia, fantasean con participar en una reedición de los episodios más negros de la historia española y europea.

Además de los tres citados, también murieron en los campos nazis Francisco Vicente Escrivà Morant (Beniopa), Ricardo Pellicer Beneyto (Oliva), Enrique Calabuig Buigues (Gandia), Jaime Ferrer Segura (Gandia), Francisco Prefasi Alberola (Gandia), José Ferrer (Gandia), José Queralt Pascual (Villalonga).

Junto a José Aunión pudieron resistir hasta la liberación los también saforenses Antonio Pons Frasquet (Rafelcofer), Vicente Cots Ortolà (Oliva), Juan Molas (Villalonga), Valentín García Rodrigo (Grau de Gandia), Francisco Mateu Sanchis (Tavernes de la Valldigna), José Llopis Llinares (Benirredrà) y Luís Vercher Bosch (Tavernes de la Valldigna). A todos ellos queremos rendir nuestro homenaje.

*Publicat, juntament amb Borja Micó, al diari Levante – EMV (edició de la Safor), el diumenge 8 de setembre de 2013.