Àlex Ruiz: “Encara estem a temps de revertir alguns dels problemes derivats de la falta de planificació comarcal”

El portaveu de Compromís a l’Ajuntament de Bellreguard, Àlex Ruiz, acumula dos mèrits: d’una banda, haver afavorit el pacte amb el PSPV després d’haver coontribuït de forma determinant al restabliment d’unes relacions amb els socialistes que històricament han estat molt tenses, i d’altra banda la seua obsessió per la participació ciutadana i els avanços democràtics. Amb 42 anys, d’ací a pocs mesos, en una data encara sense determinar, rellevarà al socialista Joan Marco a l’alcaldia, d’acord amb allò establit al pacte de govern. Des de l’alcaldia es marca com objectiu convertir Bellreguard en un referent democràtic, conscienciar sobre les conseqüències del dèficit d’inversions al municipi, i propiciar una política comarcal que done solució a problemes com ara la mobilitat comarcal o els serveis mancomunats.

P – Sembla que la participació ciutadana siga el principal objectiu de la seua acció política.

R – La gent és participativa, encara que la cultura de la participació en els assumptes polítics està en estat inicial. Per aixó estem intentant fomentar la participació, i tot i que ara hem tingut la sort, l’oportunitat i la voluntat d’estimular la participació, estem notant que costa posar-ho en marxa. Sembla que quan els ciutadans veuen que tenen l’oportunitat de participar en els assumptes públics, l’ànsia inicial s’esvaeix un poc. El 15-M del 2011 hi havia molta gent activa, també a Bellreguard.

– D’ací a pocs mesos ocuparà vostè l’alcaldia. Quin són els seus principals reptes? 

La meua idea principal des de l’alcaldia és fomentar la participació, que Bellreguard siga un referent democràtic, sempre que els veïns així ho vullguen. I m’agradaria a més abordar qüestions que històricament mai s’han abordat a Bellreguard, com ara posar en valor el nostre patrimoni i la nostra identitat. No tenim un patrimoni històric excessiu, però sí coses que mereixen posar en valor, parle per eixemplde de “Ca la Senyora”, una residència dels Borja del segle XV, un refugi de la guerra, o l’antic ajuntament, inaugurat el 14 d’abril de 1936. També podem fer alguna actuació de tipus mediambiental, protegir alguna zona de marjal que encara ens queda a la platja, o crear la ruta de l’aigua, i sobretot posar en valor a Joan Pellicer, el seu llegat i la seua obra.

– Vostè ha impulsat com a regidor de Participació diferents debats sobre el fet identitari i el dret a decidir.

– Cal fer vore que des del municipalisme també es pot fer país. La gent se n’està adonant del tractament de l’Estat pel que fa a les inversions i els ciutadans volen dir la seua, perquè la manca d’inversions la pateixen de forma directa els ciutadans. La travessia urbana de la carretera N-332 és el paradigma. La carretera ha esdevingut part intrínseca de les nostres vides, moltes de les nostres celebracions festives les fem per la carretera nacional.  Hi ha un forn a la carretera al qual els camions li han tombat tres vegades la balconada en un any, i el propietari ha optat per fer recular la façana abans no li tornen a tirar la balconada. I la manca d’inversions també té el seu efecte pel que fa a la mobilitat comarcal i intercomarcal. Només tenint una bona mobilitat intracomarcal es solucinarien molts dels nostres problemes, i tot és conseqüència de l’infrafinançament. La situació és tan absurda que si una persona vol viatjar de Bellreguard a Almoines en transport públic no té altra opció que agafar primer un autobús fins a Gandia, i després altre de Gandia a Almoines. La situació de la mobilitat comarcal és lamentable, i hem de prendre consciència que si un  transport públic eficient no seria rendible econòmicament, si ho seria socialment i mediambiental.

‑ Quina solució proposa?

‑ Mancomunar serveis solucionaria molts dels problemes. Hi ha qüestions que són irreversibles perquè no hi ha hagut cap planificació: ara cada poble té el seu polígon industrial, o la seua ciutat esportiva. Un exemple: Bellreguard, Palmera i l’Alqueria hagureren pogut tindre una ciutat esportiva compartida amb tots els serveis i totes les prestacions. El resultat de la manca de planificació és que l’Alqueria, per exemple, té el seu polígon industrial sense naus ni activitat, com l’aeroport sense avions. Al final, el que aconseguim és asfixiar al ciutadà amb impostos que si s’hagueren planificat de forma mancomunada hagueren suposat major eficàcia i menor cost. Però sí es podria revertir la manca de planificació en altres serveis, com ara la mobilitat, la creació d’una televisió comarcal, la política mediambiental, el servei de policia local, o la creació de vies verdes d’àmbit comarcal.

– Afecta el Pativel (Pla d’Acció Territorial i Infraestructures Verdes del Litoral) a Bellreguard?

– No, Bellreguard té molt poc terme de litoral sense possibilitat de crèixer, però en qualsevol cas crec que el Pativel va a posar un poc de trellat per tot arreu. El pricipal problema que té la platja de Bellreguard és que té una trama urbana dels anys seixanta envellida en la qual mai s’ha invertit tot el que hauria sigut necessari. Ara caldrien molts recursos per a com a mínim canviar-li la cara. Hi estem fent xicotetes millores urbanes, però caldria molta inversió per a que realment poguera ser un lloc d’atracció turística. Però també ens hem de plantejar si volem ser un punt d’atracció turística, perquè ara és una platja familiar i tranquil·la, això també té el seu valor, i volem que mantinga eixe estatus.

‑ Com són les relacions amb el seu soci de govern, el PSPV?

‑ Les relacions ara amb el PSPV són bones, tot i que històricament hi ha hagut molta tensió pels dos mandats que el Bloc va ocupar l’alcaldia en 1999 i 2003 sense el suport del PSPV. Hem pogut dur endavant qüestions positives que han estat possibles gràcies a la bona salut del pacte de govern. Evidentment, les dues formaciones han hagut de renunciar a alguna cosa, però d’això es tracta. L’objetiu ha de ser compartit pels dos. El portaveu socialista i alcalde, Joan Marco, és dialogant i consensuador.

‑ Es poden donar per superades les tensions històriques amb el PSPV?

‑ Tot allò s’ha diluït amb el pas del temps, però també ha influït en les negociacions de l’actual pacte. L’acord va costar, fins i tot amb la bona voluntat amb la qual seiem a negociar. Pel que fa a Compromís, crec que estem sent molt lleials com a socis de govern, i no hi ha res que porte a pensar el contrari.

* Entrevista publicada a diariserpis.com el 17 d’abril de 2017

Anuncis

#AhoraEmpleo: retransmissió 2014

Ginés (31 anys, tècnic de so) ha tornat d’Alemanya després de dos mesos. Amb el que va estalviar amb un “minijob” (a l’estat espanyol també els hi ha però els anomenem com a contratos basura) a Madrid ha volgut testar alguna oportunitat laboral i millorar l’alemany que aprèn des de setembre de 2011 a l’EOI. Espere que arribem a temps perquè no haja d’anar-se’n. Ell i Lico han vingut a casa a conèixer Alexandra. Amb el gust que li ha agafat a la bicicleta Ginés està posant-se ‘fort’. D’alguna manera ha de cremar l’ansietat. Pobre, la Fanta que li hem pogut oferir crec que ja estava desbrafada, sap que no en tenim per a més i damunt ha sigut agraït.

Lico (realitzador) lliurava hui gràcies a la partida de pilota que va gravar a Genovés diumenge passat. Està content -l’han llogat d’ENG, cobra 900€ al mes, no li paguen les hores extres i ha d’anar fins València i tornar cada dia amb el vell cotxe que li ha prestat son pare-, la seua cara té un semblant feliç de “sentir-se útil” als 50 anys i després de tres d’atur. I encara que, entre gasolina i el menjador d’Ignasi i Violetta, pràcticament bescanvia el sou.

He quedat amb Marc (35 anys, redactor) esta vesprada, sembla que la seua advocada té notícies noves. El veig fotut últimament. Sembla vençut. Espere que sols siga pel cansament de la feinada que és la recollida d’olives. Els de CCOO han fet el ridícul amb la denúncia que li plantejaren. Volien emmarronir-lo per un article que contava veritats com a punys sobre aquella ‘negociació’ amb l’ajuntament. Com que no s’hi van atrevir a denunciar-nos a totes les companyes i companys que co-signarem el seu article, després van voler que el jutge demanara el canvi d’una paraula (!) en l’entrevista que ens va fer Gente. Ves per on, gràcies a això l’entrevista publicada dues voltes… En fi… Sempre hi serem, amic.

Hui és dimecres, segurament Salva (59 anys, presentador, els darrers anys de GTV operador de continuïtat) haurà dinat a Benipeixcar. Algun dia li preguntaré per eixe ‘ritual’. Vehement com ell sol però, encara que intente dissimular-ho, aquesta situació -tant la nostra com la d’ell- el fa patir molt. Cinquanta-nou anys i en l’atur no són -com hauria dit la Júlia– poca broma, encara que intente suavitzar el seu desassossec estudiant Dret en la UNED.

I al fil de Júlia (54 anys, redactora), si ací ens xuplem els dits amb el fred que està fent, a Cistella no vull ni pensar-ho. Com estarà Júlia? L’Empordà li ha donat una força espectacular. I això me n’alegra ja que aquesta vida no l’ha tractada com es mereix. Amb l’enorme feinada que té a Can Clotas encara té temps per escriure, de tant en tant, alguna cosa per algun mitjà del principat. Sempre m’ha semblat una periodista d’allò que se’n diu “de raça”. La qualitat dels seus programes per a Gandia TV ahí ha quedat.

Ferran (59 anys, productor) no es perd cap curs del Servef. Del que siga: agricultura ecològica (fa unes tomaques valencianes espectaculars), instal·lador…

Este migdia hem passat per la tenda d’Anna (44 anys, administrativa), però estava tancada. Deu estar encara fotuda de l’operació d’estómac. Esperem que li vaja molt bé. Ha sigut valenta de fer un préstec i arriscar-se amb una botiga de roba, amb la que cau. Casar-se amb Juanvi l’ha feta feliç. Estava radiant el dia de la boda.

I Ramon (54 anys, redactor), què en farà? Fa mesos que no sé res d’ell -la “motet” se li va trencar, i per vindre fins Gandia ho ha de fer amb l’autobús- i parlant d’açò i d’allò amb Lico este matí se m’ha oblidat preguntar-li. Deu estar, com cada dia, amunt i avall vora mar després de llegir el diari al Racó. La prestació se li va acabar fa més d’un any, no rep cap ajuda. És sui generis, però s’ha guanyat un futur millor després de tota una vida dedicada a la informació comarcal.

Juanlu (41 anys, càmera) fa ziga-zaga com a freelance, es dóna d’alta i baixa com a autònom depenent de la feina que li entra. Entre mitges té cura de la seua xiqueta de 4 anys. Com Paco (38 anys, càmera, realitzador, muntador…), qui hauria sigut un magnífic cronista per a qualsevol ciutat: no conec ningú que anote absolutament tot i amb tanta cura com ell 😉

Fa temps que no sé res d’Òscar (35 anys, redactor). La darrera vegada que ens vam creuar pel carrer em contava que anava “d’ací cap allà pegant tombs i sense un gallet”, però estava preparant un documental sobre l’Auir. Me n’alegra, això vol dir que no ha perdut el seu esperit crític ja que sempre ha fugit fins i tot de l’autocensura amb contundència i gran convenciment.

Lluïsa (47 anys, administrativa) ho té fotut perquè li paguen l’ajuda per la discapacitat que té a un ull. Damunt! El magatzem de taronja la té absorbida. No es queixa, almenys té feina una temporada i pot tirar endavant amb la seua filla.

Àngels (38 anys, càmera -de les millors-, editora…) i jo (40 anys, ajudant de postproducció i operador de continuïtat) lluitem des de fa tres mesos per fer-ho amb la nostra, amb Alexandra. Ens han concedit el subsidi ‘per càrregues familiars’: 426€! Amb això, el que guanya Àngels fent neteja i alguna extra que fem com a cambrers… de moment podem pagar la hipoteca. Alexandra no patirà, almenys llet no li’n faltarà, ja s’encarreguen els seus avis que siga així.

… i Gemma (redactora -periodista- ara mestra d’anglès), i Sergi (càmera), i Sònia (redactora, ara en l’equip de Las Mañanas de Cuatro), i Carlos (càmera), i Martí (editor), i Anna (redactora), i Andrés (càmera), i Marta (administrativa), i Jose (redactor), i Joana (administrativa)… Toni (muntador) i Juper (redactor) van tindre més sort ja que, afortunadament, van trobar feina de seguida a Tele 7.

Tres anys i sis mesos en un bucle vital promogut pel #AhoraEmpleo, esperant la justícia que marque el TC per posar Off a uns acomiadaments il·legals i re-sintonitzar les nostres vides.

*Publicat en Gente de la Safor (2/01/2015)

Posa un Àlex Ruiz en la teua llista*

En juliol de 2011, quan acabava d’obtenir la primera majoria absoluta en la història recent de Gandia, el PP tancava la televisió pública per les raons econòmiques que coneixeríem mig any després: el benefici d’uns particulars mitjançant l’espoli d’un servei públic que, amb més llum que ombres, havia esdevingut un referent pels ciutadans i en el panorama televisiu valencià com testimonien els nombrosos reconeixements públics atorgats per col·lectius musicals, empresarials i educatius.

En aquells moments de temor, ràbia i desconcert, un treballador tan discret com crític i exigent amb el paper que havia d’acomplir un mitjà públic, va liderar les mobilitzacions de protesta que van obtenir el reconeixement de la Unió de Periodistes Valencians amb el premi Llibertat d’Expressió 2012. Aquell professional, Àlex Ruiz, ha presentat la seua candidatura per a formar part de la llista de Compromís en les eleccions municipals de 2015.

Més enllà de l’opció política, coneixedors del tarannà i la trajectòria, estem convençuts que la presència d’Àlex Ruiz en la corporació municipal es traduiria en la ferma defensa dels interessos generals sobre els particulars, d’uns mitjans públics i professionals al servei dels ciutadans i no de la propaganda. Un digne representat dels ciutadans sense les càrregues fosques ni els favors a tornar que en l’actual legislatura han estat democràticament nefastos, econòmicament insostenibles i, en definitiva, incompatibles amb l’interés general.

En l’actual situació, uns mitjans públics estalviarien diners a l’Ajuntament, millorarien el servei, garantirien la pluralitat i esdevindrien el millor promotor turístic d’una Gandia oberta, culta, preparada i a l’avantguarda en l’àmbit valencià. Perquè creguem en els mitjans de comunicació com un servei públic fonamental per a la salut democràtica i la convivència, manifestem el nostre suport a Àlex Ruiz i esperem que en siguen més, des de qualsevol opció política, els que ho tinguen tan clar com ell.

El nostre és un aval personal a Àlex Ruiz, com a company de lluita i treball en Gandia TV, el suport a una causa que és també la nostra i que ara enceta des de l’àmbit polític. Gandia necessita representants públics amb la capacitat, els principis i la determinació que Àlex Ruiz ha demostrat.

Júlia Planelles, Àngels Selfa, Vicent Llodrà, Óscar Grifoll, Lluïsa Climent, Marc Gomar, Ginés Romero, Salvador Pérez Franco, Paco Garcia, Juan Luís Cardona, Anna Piera, Ferran Millet i Ramon Peiró.

*Carta publicada en el diari Levante-EMV (21/12/2014) i Gente de la Safor (22/12/2014)

«Los madrileños no la entienden»

Desmantellament de l'escultura d'Antoni MIró. Foto: Natxo Francés

Desmantellament de l’escultura d’Antoni Miró. Foto: Natxo Francés

La fal·làcia de pes emprada per Arturo Torró quan va anunciar el trasllat de l’escultura d’Antoni Miró 25 d’Abril de 1707 fou «los madrileños no la entienden», i hi afegí que la seua intenció era «dignificar la escultura ya que no se puede apreciar en todo su esplendor y mucha gente opina que es una barrera. Un trozo de hierro que cuando vas en coche no lo aprecias y que no es el sitio ideal».

Arguments, tots ells, que sols han convençut els seus incondicionals, als quals hi afegí de forma dramàtica que «ninguno de ellos es partidario de este gobierno, ni de este alcalde», en referència a un grup d’artistes, escriptors i representants d’entitats culturals els quals adreçaren un escrit a la Conselleria de Cultura demanant la paralització del trasllat.

I arribà l’explicació definitiva, l’únic argument: “de forma sutil pero certera, la escultura diseñada por Miró sobre el 25 d’Abril, esconde símbolos catalanistas. En concreto, las cuatro barras que conforman la bandera ‘cuatribarrada’ de Cataluña, que están camufladas y sólo se aprecian en perspectiva”. Aquests eren els veritables motius del trasllat d’aquell qui governa des del ressentiment, des del fetge i faltant a la intel·ligència de la gent.

La intel·ligència de la gent d’ací i d’allà, ja siga Pego o Madrid, buscant l’enfrontament, encara que siga d’una manera inconscient. Torró desconeix la realitat de la ciutat que governa, perquè hauria de saber que en l’imaginari col·lectiu gandià molesta i molt allò que ell utilitzà per fer el rendibú a la seua companya de partit i expresidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, en la seua visita a Gandia: «Esperanza, ésta es tu playa. Ésta es la playa de Madrid».

Atac directe i sense miraments a la cultura, i més si n’és pròpia, el seu principal enemic. Posats a voler ser súbdits i subordinats -com a molt, “de provincias”- el pensament crític, les persones lliures, una ciutadania de ple dret, els fan massa por, perquè llavors no governaria el més tonto.

“Venceréis pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta, pero no convenceréis porque convencer significa persuadir”, com va dir Miguel de Unamuno. Un menyspreu calculat a la memòria col·lectiva del poble valencià, ja que era tot previst perquè l’obra que commemora la desfeta d’Almansa a Gandia fóra traslladada coincidint amb la data del 25 d’abril, encara que una mesura cautelar ho va impedir. Però, com a mostra de la seua magnanimitat, i un cop retirada la figura judicial que va impedir el trasllat temporalment, l’alcalde de Gandia anuncià que traslladarien l’escultura en passar les eleccions europees, per a «respectar el procés electoral per complet». I així ho ha acomplit. Perquè això sí cal reconèixer-li-ho: complix totes les amenaces.

Un trasllat que ha passat ja del famós “coste cero”, eslògan que porta venent Torró tota la legislatura, a uns 24.000€ -segons contempla l’expedient municipal-, o que haurà pogut sumar més de 100.000€ segons un informe tècnic dels advocats de Miró. Tot un desgavell en una ciutat amb un atur que ha pujat un 17’34% des que el Partit Popular assumí l’alcaldia de Gandia amb la promesa “Ahora empleo”.

Estos són els “únics” defensors de les senyes d’identitat valencianes. Aquests són els patriotas que porten 307 anys intentant fer-nos desaparèixer com a poble; aquests són els nacionalistes espanyols, fins que els toquen la butxaca, els qui promouen eslògans com “Lo que defraudas tú, lo pagamos todos”, però que s’obliden de fer-los per dir qui paga quan furten ells. Malgrat tot, “no podran res”.

 
*Publicat al núm. 395, juliol-agost de 2014, de la revista Saó

La quarta dimensió

Pàgina 37 / Revista Saó núm. 391, març 2014

Pàgina 37 / Revista Saó núm. 391, març 2014

«I ara se la mossega vosté!…» (la llengua, no pensen malament). I és que les eixides de to de l’alcalde de Gandia, Arturo Torró, són l’ordre del dia dels plenaris municipals.

La seua imatge esportiva, amb vestits ajustats, i la seu trajectòria com a empresari d’èxit queden diluïdes de seguida quan aquest home pren la paraula i l’acompanya amb la seua acció de govern.

La seua concepció moderna de la gestió, un dels arguments emprats per treure a Gandia de la Mancomunitat de Municipis de la Safor, topa amb l’aposta per models econòmics fracassats com el que ara proposa per urbanitzar l’Auir, per la desestacionalització del turisme de platja organitzant corregudes de bous i concerts al mes de juliol, per esborrar un edifici concebut per a la investigació aplicada a l’empresa. Que externalitza (fins ara privatitza) serveis que abans eren un símbol de la ciutat, com ara la televisió pública municipal, Gandia Televisió, i la xarxa d’escoletes públiques, mentre decreta la municipalització de boleres, discoteques o rescata llicències de taxi. Que desmantella les instal·lacions del Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València i alhora cedeix tot un edifici municipal perquè un col·legi privat s’instal·le a la ciutat. Que reconverteix concessionaris de cotxes en caserna per a la Policia Local. Que fa misses per donar gràcies a Déu per la victòria electoral del Partit Popular a la ciutat i que alhora fomenta programes televisius de dubtosa moralitat i pitjor imatge per a la ciutat com ara el Gandia Shore. Que pretén dignificar (després de qualificar-la com a tros de ferro) l’escultura «25 d’Abril» d’Antoni Miró, que commemora els 300 anys de la desfeta d’Almansa, traslladant-la de lloc perquè «els madrilenys no l’entenen» i en la rotonda on està vol posar unes lletres «en 4 dimensions».

És la quarta dimensió en què sembla que s’ha instal·lat el govern del Partit Popular local, al qual a la ciutat ja hi ha qui l’anomena com «el partido de las plazas» perquè la principal, si no l’única, inversió municipal en obra pública ha estat la reforma de quatre places i l’habilitació d’altres tres solars com a places.

I amb «P» també comencen les altres inversions que s’han fet o es projecten, la reforma de tres parcs o el desmantellament de tretze xiringuitos a la platja Nord per construir-ne huit de nous, amb concessions polèmiques, o la construcció de la platja Varadero amb xiringuito inclòs.

Aquest és l’home que sembla estar per damunt del bé i del mal, que no admet l’equivocació i que respon en el plenari a la ciutadania que li qüestiona la urbanització de l’Auir amb: «ja teniu la foto? S’alça el plenari».

*Publicat al núm. 391, març de 2014, de la revista Saó.